A París era Chez l'arabe. A Londres, la corner shop. Les anomenades botigues de conveniència, controlades habitualment per orientals, van trigar força a arribar a Barcelona, però quan ho van fer, ho van fer a la bèstia, inundant la ciutat de petits supermercats –habitualment regentats per pakistanesos que li dedicaven al negoci més hores que un rellotge– que compensaven els seus preus carregats amb la possibilitat de visitar-los a qualsevol hora del dia i de la nit, ja que donava la impressió que no tancaven mai.

Chez l'arabe i Corner shop es van convertir aquí en badulaques, per influència del negoci que regentava el pobre Apu al Springfield dels Simpson, la sèrie de dibuixos animats creada per Matt Groening. Mai vaig saber d'on van treure els traductors això de badulaque, ja que, fins aleshores, un badulaque havia estat simplement un babau, un beneit. És a dir, un ésser humà amb molt poques llums, però que no tenia res a veure amb una botiga de conveniència. En qualsevol cas, l'apel·latiu va quallar. Juntament amb El paki, sense saber que aquest terme està considerat com a ofensiu pels pakistanesos emigrats a Gran Bretanya.

Fa uns dies, la policia va dur a terme una mena de batuda als badulaques del barri de Gràcia i es va inflar a posar multes a causa del sidral amb què es va trobar: menjar caducat, bestioles reptant per allà, qüestions laborals no gaire clares… En resum, una mena de ciutat sense llei dins de la ciutat i del barri. Feia temps que no passava una cosa així, però els badulaques arrossegaven certa mala fama des de molt abans, fins al punt d'haver estat relacionats amb màfies.

Quan van començar a estendre's per la ciutat a la velocitat dels zombis de Guerra mundial Z, molts ens preguntàvem com s'ho feien per situar-se en cantonades caríssimes els lloguers de les quals havien expulsat el propietari del negoci anterior. Uns lloguers que, per molt que carreguessis els preus, eren difícilment assumibles venent cerveses i refrescos majoritàriament.

Es va parlar aleshores d'un personatge misteriós que controlava tots els badulaques de la ciutat i els feia servir per blanquejar diners d'origen tèrbol. Després es va deixar de parlar-ne. Es va parlar de l'explotació dels treballadors (en dono fe: al badulaque que tenia més a prop de casa vaig arribar a veure un dia el mateix dependent a les deu del matí i a les dotze de la nit, cosa que apuntava a una jornada de més de catorze hores) i de les seves condicions d'allotjament.

Anava passant el temps, creixia el nombre de badulaques a Barcelona, la seva mala fama cada vegada era més gran… Però l'ajuntament mai no hi posava remei, com si en un extrem de tolerància absurda i possiblement il·legal, s'hagués arribat a la siniestre conclusió que “són els seus costums i s'han de respectar”.

Una altra especialitat dels nostres badulaques és que mai no gaudeixen d'aire condicionat, cosa que no és greu per al client, que només s'hi queda uns minuts, sinó per al personal que atén, que pot arribar a coure's en el seu propi suc durant hores i hores, com he pogut comprovar amb els dependents del “meu” badulaque en ple mes de juliol: n'hi ha prou amb entrar a qualsevol paki, amb perdó, per comprovar que els drets del treballador es compleixen de manera especialment obliqua.

Crec que urgeix una investigació a fons d'aquests establiments. Fan olor d'explotació, a orígens financers tèrbols, hi ha moltes coses del seu funcionament que no s'entenen i ara, després de la inspecció policial als pakis, amb perdó, de Gràcia, resulta que també hi ha menjar caducat i problemes d'higiene i salut. Segur que hem de continuar pensant que són els seus costums i s'han de respectar?