Una ciutat és una composició. De gent diversa, de construccions, de carrers i d'espais. I, sobretot, és una construcció de la memòria, la pròpia i la compartida.

Manuel Vázquez Montalbán va titular un dels seus llibres Barcelonas buscant, precisament, mostrar la rica diversitat del seu lloc de naixement i vida. I deia que les seves novel·les no eren negres sinó sèpia: com aquelles velles fotografies que parlen d'un passat que ja només és mirada i record.

Carvalho tenia el despatx al Raval, abans Barri Xino. Un barri durant anys estigmatitzat. A Joan Ferran, que hi va néixer i créixer, la seva àvia li aconsellava amagar on vivia. Ho explica en un llibre lluminós, malgrat la seva brevetat: Un àtom del Barri Xino. Anys de plom i Cola Cao.

La memòria de Ferran s'uneix a altres textos que han anat descrivint la història d'aquest enclavament barceloní, des que Francisco Madrid el va batejar en un article, El famoso Barrio Chino de Barcelona, publicat el 2 de juliol de 1929 al setmanari Estampa.

Sergi Doria l'ha reeditat (Un país en crisi, cròniques espanyoles dels anys 30), juntament amb el reportatge La vida pintoresca i no sempre alegre dels xinesos del Barri Xino barceloní, de Gabriel Trillas (Crónica, 21 de gener de 1931).

Però Joan Ferran no ha escrit un reportatge. El seu és la recreació d'un món sencer situat dins del Bar Bodega Berenguer i en el seu entorn immediat. En els pisos atapeïts que l'envoltaven, en el personal que el freqüentava i que ell mateix defineix com una “fauna humana rica i variada, dura i sentimental”.

Els seus avis, els seus pares, els parroquians del bar, quan els bars no eren lloc de pas fugaç sinó de trobada i estada. Hi coincidien la companyia i la solitud, les misèries del moment, les esperances adormides, els desconsols, acompanyats d'un xato de vi o apostats a una partida de dòmino o de cartes.

En Joan era un nen amb la mirada disposada per veure i la voluntat llesta per comprendre el que avui explica sense malenconia. La ciutat canvia, com tot, sosté l'autor de la mà d'Heràclit. Ell deixa constància del que va ser en pàgines sentimentalment escrites. Molts capítols s'obren, i algun es tanca, amb un fragment d'una cançó la lletra de la qual va modelar la manera de percebre el món. A la manera del Cançoner Sentimental que va compilar el seu veí Manuel Vázquez Montalbán.

Ferran cita aquesta i altres aportacions descriptives: des de les memòries (Terenci Moix), o des de la ficció: Jean Genet, Pieyre de Mandiargues. Avui tots ells tenen plaça al Barri Xino o, si es prefereix la seva denominació actual, el Raval. La seva inclusió en el nomenclàtor resulta molt il·lustrativa de la història de Barcelona.

Però el text de Ferran és diferent. Reconstrueix un passat que segueix projectant-se sobre el present tot i que “del que van narrar aquells vells literats i van pintar els artistes no perdura actualment pràcticament res: tot just unes poques cases de cites i algunes professionals del sexe voltant per les cantonades”.

Ombres només. Ecos d'emissores (Ràdio Barcelona, Ràdio Miramar, Ràdio Espanya de Barcelona i, silenciosament, Ràdio Espanya Independent, la Pirenaica).

Tampoc hi són els cinemes (Hora, Arnau, Padró, Edén) ni el canòdrom Avinguda, un dels pocs espais per a apostes legals juntament amb la loteria i les quinieles.

Les absències! Tantes i tan diverses! “Era estrany el dia que no se sentia la nostàlgia de Golondrina mensajera, de Lolita Sevilla, la lletra de la qual parlava d'una oreneta que abandona el seu lloc, deixant un buit en qui l'enyora. A l'Espanya dels anys cinquanta i seixanta, la guerra i l'emigració van deixar infinitat de buits físics i sentimentals”.

Nota final rellevant: el llibre recull la diversitat idiomàtica d'aquell temps i lloc. Per què algú parlava en castellà o català, llengua familiar de l'autor, que l'ha escrit en castellà, d'aquí que els carrers de Barcelona s'anomenin Berenguer Viejo, i no vell; Paralelo i no Paral·lel; Olegario, i no Oleguer; Atarazanas, i no Drassanes.

Totes elles situades a Barcelona i Catalunya i no a “Catalunya”, grafia adequada si hagués fet servir el català. No és una manca de consideració: és respecte, reconeixement de la importància del lloc. Per això es tradueix. Per això s'escriu Londres i no London. Però ningú escriu Castillo Nuevo ni Castellnou per referir-se a Newcastle. Les relacions amb Barcelona no són les mateixes.

Per això també, Ferran descriu la seva infància al Barri Xino. Assumeix que ha tingut i té altres noms, però aquestes denominacions no evocarien la mateixa sentimentalitat. La mateixa realitat.