La proliferació de barraques en diversos barris de Barcelona, les eternes barraques de Montjuïc i l'acampada de grupuscles minoritaris i marginals a la Plaça de Catalunya ofereixen les mateixes imatges que pateix Ceuta.

Joaquín Romero va retratar en aquest diari la diferència entre els habitants de les barraques de Montjuïc del tardofranquisme i els dels campaments d'ara. “Aleshores creien en un horitzó i aquests no el tenen", va comparar.

El nou barraquisme és encara pitjor que el que hi havia a Barcelona entre 1966 i 1983. El que recorda i estudia Jaume Fabre en el seu llibre Cròniques del fang. (Ed. Clariana, 2022). El període en què el periodisme barceloní es va recórrer el barraquisme i el va denunciar.

Un periodisme que va molestar primer el franquisme i després l'Ajuntament democràtic. Les fotografies del barraquisme d'aleshores són iguals que les d'ara. Entre els titulars de l'època: “La cara bruta de la Diagonal” i la sèrie “On la ciutat té altres noms”.

Continuaven: “Pla de remodelació de suburbis”. “Gitanos i paios demanen una solució urgent per a La Perona”. “Les tanques publicitàries amaguen els residus del barraquisme al Carmel”. “Les barraques del Somorrostro”. “Franco va dir barraques, no”.

Amb el periodista Huertas Clavería (1939-2007) com a símbol d'aquella premsa neorealista: “Porcioles visita el Camp de la Bota”. “L'Ajuntament en conflicte amb els barraquistes del Besòs”.

Suma i segueix fins avui als assentaments irregulars de la Sagrera. Ho explicava Arnau Raimundo en aquestes pàgines. “La proliferació de barraques està alterant la convivència a la zona”.

El company Rubén Pacheco també informava: “Residents de l'àmbit de la serra de Montjuïc i rodalies denuncien la deixadesa als espais públics de la muntanya, agreujada amb la presència d'assentaments a la zona”.

Tot això repercuteix al barri del Poble-sec, on els veïns protesten per l'augment de la delinqüència i les drogues a Montjuïc. “No hi ha cap carrer que se'n salvi”, assenyalen.

Als punts afectats, com Horta i Nou Barris, es repeteix la mateixa por de sortir al carrer que pateixen a Ceuta. L'Ajuntament sempre s'ha amagat rere la “falsa percepció d'inseguretat”. La mateixa argúcia que el ministre d'Interior va empitjorar allà i va anomenar “subjectiva”.

Orina, brutícia, deixadesa, porqueria, robatori d'enllumenat i demagògia en la invasió de la Plaça Catalunya. Protagonista: el xiringuito de Colau anomenat Sindicat de Llogateres. Engendrat a l'Observatori Desc d'Alí Babà i els quaranta vividors de subvencions.

Com sempre, un còctel de comuns, cuperos, podemites, lumpen i altres companyies poc recomanables. Subvencionats amb milions a través d'un altre xiringuito anomenat Idra. Els seus 14 càrrecs xuclen 35.000 euros anuals cadascun.

Dins d'aquesta casta privilegiada, el cofundador del sindicat, la portaveu i dues regidores colauistes. A més d'abonaments d'Illa i Collboni que van des dels 600.000 euros fins a milió i mig.

La mateixa setmana que a la Plaça Catalunya les barraques fan pudor, lleig i degraden la ciutat amb escenes ceutianes, el propietari d'un snack bar del carrer Tuset ha estat multat amb 1.500 euros.

Motiu: el tamboret del seu netejabotes ocupava part de la vorera. Tot i que la seva feina és neta i honrada.