Alguns polítics diuen que les del 29N seran les eleccions més importants dels últims 50 anys. Potser exageren i que en realitat només siguin les més importants de la seva vida pel que s'hi juguen.
Però hi ha observadors que també subratllen la singularitat d'uns comicis en què l'extrema dreta podria governar de nou a Espanya, encara que ara passant per les urnes.
En qualsevol cas, són potser les més crispades que pugui recordar qui hagi votat des del 1977. Prova d'això són les aliances –naturals-- frustrades i aquests fronts que es disputaran el Senat, com si només hi hagués dos partits.
Quasi municipals
Per als barcelonins també són singulars perquè en aquesta ocasió es dona un fenomen curiós. Els caps de les llistes més importants han estat alcaldes de dues grans ciutats catalanes, cosa que no suposa que el municipalisme hagi de tenir protagonisme, en absolut.
Jordi Hereu, actual ministre d'Indústria, que va presidir el consistori de Barcelona entre 2006 i 2011, i concorre pel PSC. Ada Colau, amb dos mandats a la capital catalana, serà la candidata del Front Ampli. Xavier García Albiol, alcalde de Badalona, el polític més votat a les cinc últimes eleccions municipals a la localitat barcelonina, pel PP.
Mentre Hereu és un candidat de quota sense gran tirada, Colau ha quedat en una situació compromesa després de el fracàs de la seva iniciativa, com li ha passat a Gabriel Rufián després del presumpte intent aglutinador esquerrà.
García Albiol, però, representa un dels millors moviments estratègics de la direcció del PP per frenar la fuga de vots a la seva dreta. El 2023, va obtenir el 55,73% dels sufragis a les municipals de Badalona davant del 1,37% de Vox: 18 regidors a 0. A Barcelona, el seu partit va aconseguir aleshores el 9,21% i Vox el 5,70%: 4 a 2.
Cayetana Álvarez de Toledo al Congrés
A aquesta marca només s'hi ha aproximat Isabel Díaz Ayuso, que a les autonòmiques del mateix any va aconseguir el 47,34% i va deixar els de Santiago Abascal en el 7,31%. Per al 29N, els ayusistes volen col·locar Cayetana Álvarez de Toledo com a segona per Madrid, darrere de Alberto Núñez Feijóo, per assegurar la distància amb Vox.
En aquests termes es planteja la lluita a les dretes, molt més aguditzada que a les esquerres, excepció feta –clar-- de l'esquerra de l'esquerra, on han perdut de vista l'adversari.
Fins i tot encara que hagués d'abandonar l'alcaldia, l'ombra d'Albiol planaria igualment sobre la campanya catalana. La condició per anar a la llista de les generals és seguir a Badalona, tot i que el seu cap li hagi posat deures de ministre de l'Interior in pectore.
El seu currículum antiocupació permet al partit entrar en l'espinós assumpte de l'habitatge de front i des de la perspectiva dels petits propietaris; i, pel mateix preu, en la immigració reprenent el fil encara viu de Ceuta. Tot això compatible amb l'antisanchisme com a eix central de l'oferta conservadora.
Alejandro Fernández aplaudeix el cap de llista del PP per Barcelona en presència de Feijóo
Potser amb aquesta candidatura Feijóo només volia fastiguejar Alejandro Fernández –a les imatges de les trobades del cap de setmana passat amb el de Badalona no es creuen ni la mirada--, i també és possible que hagi estat una improvisació com quan va anunciar sacrificis si arriba a governar.
De moment, sembla que ha donat la campanada en aquesta fase de precampanya tan sembrada de ficades de pota. El PP va preparar bé la jugada: primer va llançar el globus sonda, després va fer enquestes per saber quin grau de rebuig podia generar el canvi municipal-nacional, i, a la vista dels resultats, va confirmar l'aposta.
Un debat a tres --Hereu, Colau i Albiol-- resultaria més que interessant perquè, sense ser eleccions municipals, no podrien fugir del full de servei dels exalcaldes. Les proclames es podrien confrontar amb els fets.