El sindicat de llogateres (Sindicat de Llogateres, a Barcelona) té molt bones intencions. Que hi hagi habitatge per a tothom és un desig just, digne, equitatiu i saludable. Fins i tot solidari. El que no sembla tenir és claredat terminològica i analítica. Per començar, no és un sindicat. Un sindicat és una associació de treballadors definits per la seva posició objectiva en el món econòmic: manquen de capital i han de vendre la seva força de treball a un ocupador, de vegades també anomenat capitalista.

La sindicació els dóna la força que proporciona la unitat.

Una altra confusió té a veure amb la seva visió sobre l'origen del problema de l'habitatge.

És clar que no és específic dels joves. Excepte que siguin pobres. Els rics, joves o vells, aconsegueixen fàcilment pagar-se un sostre. O ho fan els seus pares.

Els seus discursos suggereixen que el principal problema són els propietaris o, com a mínim, alguns especialment cobdiciosos: els fons voltor. No és així: el conflicte de l'habitatge deriva que és un bé necessari sotmès als vaivens del mercat i regit per les seves lleis, que fa que constructors i inversors busquin el màxim benefici en el menor temps possible.

Això regeix per a l'habitatge i també per als que especulen amb el pa, l'aigua, l'energia elèctrica, la telefonia, el gas i, últimament, la dreta ho potencia fins i tot en la sanitat i pretén fer-ho amb les pensions. Tan bon punt tingui majoria parlamentària.

A aquest sistema, que no orienta l'activitat econòmica a satisfer necessitats sinó a produir lucre, se li diu capitalisme.

No anomenar-lo així és un dels problemes que dificulta trobar una solució viable.

En la seva versió més crua, l'actual neoliberalisme que postulen el PP i Junts defensa que l'única solució és que els governs no intervinguin en el mercat. És el laissez faire, laissez passer dels fisòcrates del segle XVIII.

Junts, ja se sap, no ha evolucionat des de 1714. El PP, simplement, no ha evolucionat.

Ja s'ha vist el resultat: carestia, gent sense sostre i desnonaments, que són cares de la mateixa moneda.

Aquesta mateixa setmana s'han manifestat a Barcelona ramaders i pagesos. Demanaven per als seus productes “un preu just”. Com es determina això? I qui ho fa?

En l'economia de mercat la cosa està clara: el preu just és el màxim que es pugui obtenir pel producte perquè qui el compra, al cap i a la fi, és perquè té aquests diners o està en condicions de tenir-los.

Hi ha altres formes d'enfocar la producció de béns. Una consisteix a abolir la propietat privada. Això, avui per avui, està molt lluny de ser possible a Barcelona, Espanya, Europa i Occident, en general.

Queda la intervenció dels poders públics regulant el mercat. Almenys els productes essencials. A aquest sistema mixt de propietat privada i intervenció reguladora se li diu des de fa temps socialdemocràcia. És el que intenten portar a la pràctica, no sempre amb èxit, el Govern sortint de Pedro Sánchez -empenyut pels seus socis de Sumar-, el de Salvador Illa i també Jaume Collboni a la ciutat de Barcelona.

Un exemple dels seus resultats: entre 2014 i 2024 el preu del lloguer a Barcelona va pujar un 70%. L'any passat, després de declarar la ciutat zona tensionada, va baixar un 4,7%.

Les veus agoreres de gairebé sempre van vaticinar que aquesta mesura, més l'anunci de no prorrogar les llicències als pisos turístics, faria que els propietaris retiressin els seus pisos del mercat i, per tant, el preu del lloguer es disparés. No ha passat i, a data d'avui, hi ha 1.700 habitatges més en lloguer que abans de prendre aquestes mesures.

Probablement serà un impuls en la mateixa direcció l'augment de fins a un 150% de l'IBI als 10.000 pisos turístics que hi ha a la ciutat. Nota: no és un 150% universal, només afecta els grans tenidors, és a dir, els propietaris de més de quatre habitatges dedicats a aquesta activitat (el 60% del total). Per als que només en tenen un (3 de cada 10), l'augment és del 50%.

Aquest impost generarà uns set milions per a les arques municipals i es dedicarà a habitatge social.

Això no soluciona del tot el problema, però sembla clar que no està a les mans de l'alcalde nacionalitzar el sòl i acabar amb un dels elements que més contribueixen a disparar especulativament el preu de l'habitatge. Però si el tot no és possible, ben està que s'afronti una part.

Excepte Irene Montero i els seus amics de Podemos (ara associats a l'independentisme d'ERC) gairebé tothom sap que un percentatge del tot és força més que el cent per cent de res. No és estrany que el seu comportament deixi tanta gent anonadada.