Parla molt bé. Es veia de lluny, des dels seus temps d'activista, que faria el salt i que podia ser reconeguda i reclamada per molts votants. Va tenir l'oportunitat i li va sortir bé, en un moment d'enorme efervescència social. Va ser alcaldessa de Barcelona durant vuit anys, i va tenir un gran resultat en les últimes eleccions, a un pas de ser la segona força, just darrere del socialista Jaume Collboni, que havia estat el seu primer tinent d'alcalde.

Ara juga amb liderar les forces polítiques a l'esquerra del PSOE. És una cara coneguda. I té a favor seu que manté bones relacions amb el clan familiar en què s'ha convertit Podemos. Això és indispensable per aconseguir un gran front d'esquerres amb IU, Más Madrid i totes les sigles d'esquerres perifèriques. Però, què és capaç de fer Ada Colau al capdavant de les institucions?

Colau traça bé les esquerdes del sistema. Sap on s'ubiquen. Però això no és suficient per aconseguir canvis significatius. La pretensió d'impartir lliçons sobre com articular les polítiques públiques, singularment en matèria d'habitatge, exigeix un exercici de memòria analítica que l'oratòria de campanya sol esquivar amb rapidesa.

L'exalcaldessa de Barcelona va construir el seu capital polític sobre una promesa fundacional, la de fiscalitzar el poder immobiliari, blindar el dret a l'habitatge i erradicar la xacra dels llançaments.

Era el llenguatge de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) traslladat a la catifa del Saló de Cent. Tanmateix, la perspectiva que atorguen els dos mandats de Barcelona en Comú (2015-2022) revela una distància insalvable entre el voluntarisme dogmàtic i el balanç real de la gestió.

Les xifres oficials del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) desmenteixen l'efectivitat del model barceloní. Al llarg de l'etapa de Colau al capdavant del consistori, la ciutat va registrar un total acumulat de 17.128 llançaments judicials.

La sèrie històrica dibuixa una inèrcia estructural que les proclames municipals amb prou feines van fregar: 3.098 execucions el 2015; 2.691 el 2016; 2.519 el 2017; 2.381 el 2018; 2.125 el 2019; un parèntesi de 1.028 el 2020 condicionat per la paràlisi pandèmica; per rebotar a 1.755 el 2021 i 1.531 el 2022.

La inèrcia del mercat i dels jutjats va seguir el seu curs al marge dels discursos d'investidura.

El que és realment revelador no rau únicament en la impotència de l'administració local davant el marc regulador estatal o processal. La paradoxa substancial de l'etapa Colau emergeix en examinar l'actuació de la pròpia maquinària municipal.

Entre 2018 i 2022, l'Institut Municipal de l'Habitatge i Rehabilitació de Barcelona (IMHAB) va instar directament almenys 312 ordres de desnonament.

L'administració que va arribar per frenar la maquinària de les execucions va acabar utilitzant els mateixos instruments jurídics quan li va tocar gestionar la titularitat del parc públic o els expedients d'ocupació no regularitzada.

Aquesta contradicció va arribar al seu punt més tràgic el maig de 2022 al barri del Bon Pastor. Allà, en el context d'una execució promoguda directament pel mateix Ajuntament de Barcelona a través de l'IMHAB, l'afectat es va treure la vida durant l'operatiu municipal.

Mesos abans, el juny de 2021, el drama social ja havia colpejat el barri de Sants-Badal amb un altre suïcidi davant l'arribada de la comitiva judicial --en aquest cas en un expedient promogut per un tenidor privat.

Si bé les dinàmiques de vulnerabilitat són complexes i no admeten lectures simplistes, --hi ha llançaments plenament justificats per l'enorme malestar que han causat alguns individus a la resta de veïns d'un immoble-- l'episodi de Bon Pastor va exposar de manera crua les costures d'un relat fundacional: l'administració local, sotmesa a les exigències operatives i legals del dia a dia, va acabar incorrent en els mateixos drames que abans denunciava des de la vorera del davant.

El debat sobre el futur de l'esquerra espanyola de cara al 29N no requereix èpica, sinó solidesa institucional i rigor en el disseny de les polítiques d'oferta i demanda. No queda cap altra opció si es vol ser, de veritat, efectiu, més enllà de les bones intencions i proclames sobre la justícia social.

L'habitatge continua sent el principal problema estructural de les metròpolis espanyoles, però no es resol erigint un púlpit moral sobre experiències que, en la pràctica, no van aconseguir transformar les dinàmiques del mercat ni protegir de manera efectiva els més vulnerables en l'àmbit competencial propi.

Abans d'aspirar a articular majories estatals dictant receptes des del dogmatisme, convindria analitzar amb fredor les dades del CGPJ i l'arxiu d'actuacions de l'IMHAB.

Barcelona va demostrar entre 2015 i 2022 que governar exigeix alguna cosa més que pancartes i que, quan les estadístiques d'execució hipotecària i de lloguer s'examinen sense ulleres partidistes, les lliçons morals resulten difícils de sostenir.

Per això Colau hauria de mirar-se al mirall. Una altra cosa és un debat sobre el mateix sistema. Una cosa que també és al si de l'anomenada esquerra alternativa. Jugar dins del sistema té les seves limitacions.

El dret és molt poderós. Ha traçat una argamassa d'acer al llarg dels segles. Qualsevol canvi, dins del sistema, obliga a negociar i a pactar, dins de les necessitats i obligacions de cadascú.

Però si no s'està disposat a la revolució, perquè les forces són escasses, l'alternativa reformista passa per actuar amb responsabilitat, per conèixer les limitacions pròpies i respectar l'altre, encara que estiguem pensant que no té cap raó.

Colau, tingui el futur polític que tingui, ha de pensar en com canviar les coses amb els instruments que ofereix un sistema democràtic. Sap, des de la seva experiència a Barcelona, que les coses no són gens fàcils. I que les pancartes serveixen per buscar majories socials, però no per vendre receptes que se sap que no tiraran endavant.