Dimecres l'àrea metropolitana barcelonina es va despertar sense el servei de Rodalies. Motiu? Als maquinistes no els venia de gust posar-se a treballar. Els passa sovint. De vegades se senten insegurs, i d'altres, uns quants diuen que han anat al metge i falsegen un justificant per justificar-ho.

La passada primavera Renfe va descobrir que ho havien fet més de trenta maquinistes. No va passar res. El seu president, Álvaro Fernández Heredia, va decidir no provocar el principal sindicat corporatiu (Semaf) i permetre que se'n sortissin de franc els qui, suposadament, havien dilapidat diners públics.

Els diners públics són públics, és a dir, de tothom i de ningú. Pólvora del rei.

Possiblement, també per això l'expedient a diversos taquillers de Barcelona que feien de la seva capa una casaca i regalaven bitllets a amics i familiars va quedar en poca cosa. Dels sis expedientats, entre ells un fill del director de Recursos Humans de Renfe, Lucas Calzado, només dos van acabar al carrer. El fill, és clar, va resultar exculpat.

En realitat el càrrec té un altre nom: “Direcció d'Organització i Talent”. S'entén que calgui organitzar una empresa que sembla viure submergida en el caos. Però no fa la impressió que ho estigui aconseguint gaire. I per descobrir talent tampoc es mou: sense sortir de casa troba el fill talentós.

Així aquest menja i bé gràcies a l'erari públic que cobreix el dèficit de Renfe.

Potser el problema seriós és saber de qui és Renfe. De l'Administració General de l'Estat o dels seus empleats? Si és dels empleats, potser que aportin ells els diners que falten. O que els associïn el sou a la puntualitat.

En el cas de Rodalies és evident que, amb el permís del president de Renfe, els qui manen són els maquinistes. Ells decideixen quan hi ha seguretat i quan no n'hi ha i ells decideixen si treballen o no treballen. Obrir-los un expedient? Ni parlar-ne. Són capaços de fer una vaga i paralitzar el servei, deu pensar Álvaro Fernández Heredia.

I tindria raó si no fos perquè ja ho fan quan volen i com volen.

Que Renfe hagi consentit el desafiament perpetu d'aquest col·lectiu és part del problema.

Un col·lectiu que mai, mai, ha pres una sola decisió que contribuís a pal·liar el mal servei dels trens. Al contrari, si cau un llamp, paren; si plou, paren; si fa calor, paren. I si no tenen ganes de treballar, paren i es busquen un certificat fals.

I Álvaro Fernández Heredia, amb el beneplàcit d'Óscar Puente, ministre del ram, ho consenteix.

Dit sigui de pas, els maquinistes que menys, els acabats d'entrar com aquell qui diu, perceben un salari que supera en un 25% el salari mitjà a Espanya. I després, pel simple fet que passin els anys, els van pujant el sou i no hi ha cap perill de perdre el lloc de treball.

Seria poc adequat demanar que els baixin el sou, però alguna cosa s'haurà de fer amb la colla, més dedicada a provocar problemes que a resoldre'ls.

No fa gaire un laboralista ha fet un suggeriment que potser caldria estudiar: que quan hi hagi una vaga i es descompti la part preceptiva del salari als treballadors, deixin de cobrar també els representants sindicals.

A Renfe seria poc efectiu, perquè la direcció no considera oportú descomptar res, no fos cas que s'enfadessin encara més i compliquessin la vida a la direcció i al ministre. Però en altres empreses públiques (per exemple, TMB, que també aquests dies va amb vagues que castiguen els treballadors) potser serviria per a alguna cosa.

Curiosament, tant a TMB com a Renfe dominen els sindicats corporatius i gremialistes, l'èxit electoral dels quals de vegades acaba arrossegant Comissions i la UGT. És el mateix que passa amb els partits: quan el vent bufa a favor dels populismes, amb Vox al capdavant, altres partits compren les seves propostes, encara que siguin contràries al propi ideari.

Aquesta vegada, almenys, el Govern català ha denunciat l'actitud dels maquinistes. Ja era hora! Ara només falta convèncer qui correspongui que ells no són experts en seguretat, que són uns manats i no els qui manen. És clar que abans ho han d'explicar al director de Renfe i al ministre de Foment. Potser els pot ajudar el director general del Talent. O el seu fill.