Durant els meus estius infantils al Maresme, l'arribada de les pluges de tardor era considerada pels locals com una fatalitat impossible d'evitar: plovia a bots i barrals i la principal riera de la localitat --que era on habitava la meva família a l'estiu-- s'omplia d'una aigua forta i violenta que la gent solia aprofitar, de manera fatalista, llençant a la corrent mobles vells i altres coses de les quals s'havien de desfer i que acabaven a prop de la platja, al costat dels cotxes mal aparcats de turistes i visitants que no estaven al corrent de la ferocitat de les aigües locals.

Cada any passava el mateix. Les autoritats estaven, doncs, convenientment avisades. Però feia la impressió que no movien ni un dit per evitar, o alleugerir, les catàstrofes que acabaven assolant el poble. La prevenció, si existia, que ho dubto, brillava per la seva absència.

Salvant les distàncies, tinc la impressió que a la Barcelona actual passa una cosa molt semblant al que tenia lloc al Canet dels anys 60. Tots hem vist els desastres de les últimes pluges a Catalunya: tot inundat, un parell de morts, un desaparegut, trens aturats, plors i cruixit de dents. Realment és impossible prevenir les inevitables desgràcies que sempre ens porten les pluges? Per no parlar de les derivades del cas, com aquests 2.500 veïns de Barcelona (cinc-cents d'ells, a Gràcia) que estan sense llum i no se sap quan els la tornaran.

Ja sé que no és bonic establir comparacions, però hi ha ciutats al món amb més pluja que nosaltres a les quals no els passen desgràcies tan grans com les nostres, per la qual cosa dedueixo que cultiven més aquesta prevenció de la qual l'ajuntament passava com de la pesta al Canet de 1968 i em temo que també a la Barcelona de 2026.

Un ha passat nadals a Nova York, amb pluja permanent i neu fins als genolls i mai ha assistit a catàstrofes com les nostres. Fa la impressió que som com troglodites que es passen la vida mirant al cel perquè no sabem què ens oferirà, ja que la nostra excusa preferida per a tot consisteix a tirar-li la culpa a la natura, sempre tan imprevisible, oi?

En recents èpoques de sequera vam arribar a parlar de portar a Barcelona aigua en vaixells per satisfer les necessitats de la població. A l'últim moment, la mare natura es va apiadar de nosaltres i ens va enviar una pluja gràcies a la qual van créixer els embassaments, que estaven pràcticament secs. Superat l'ensurt, no sé què es va fer al respecte, però alguna cosa em diu que si aquest estiu tornen a pintar bastos ens trobarem de nou en la mateixa situació.

El problema, la manca de prevenció, és ampliable a Catalunya i a tot Espanya, on, si existeixen la prevenció i el manteniment, no es noten, com quan l'apagada monumental de fa un temps, per a la qual, per cert, encara no s'ha trobat una explicació, si és que algú la continua buscant. I és així com ens hem guanyat a pols la fama de país xapussa, encara que sigui un sambenet del qual fa dècades que intentem desprendre'ns.

Les pluges encara no han acabat, així que veurem quins nous desastres ens cauen. Personalment, em continuo sentint com aquell nen dels 60 que llençava a la corrent de la riera principal de Canet de Mar les joguines de les quals ja s'havia cansat. I, de fet, m'hauria anat molt bé una riera per llençar un munt de coses la companyia de les quals no desitjava en una mudança recent.

Més val prevenir que curar? Aquí, moltes vegades, ni una cosa ni l'altra.