Irene Montero ha fet el pas. Apunta a liderar una candidatura a l'esquerra del PSOE. Mentrestant, Sumar segueix sense candidat i, si m'apureu, diria que sense un projecte creïble. El trencaclosques que va créixer al voltant de Yolanda Díaz és una caricatura del que va ser. Només Compromís, comuns i Más Madrid –i les restes socarrimades del projecte d'Antonio Maíllo a Andalusia– sobreviuen. A la resta d'Espanya Podemos i Sumar fan de zombis. Hi són però no existeixen per als mortals.

A Catalunya, sobreviuen els comuns sí, però el seu estat de salut és lamentable. Gerardo Pisarello no sembla que hagi d'obtenir un bon resultat a Barcelona, per molt que es presenti com l'alter ego de Mamdani, i Jéssica Albiach al Parlament aspira com a molt a defensar el seu sòl. El sostre li queda molt lluny.

En aquest escenari, sense líder i sense projecte, es troba Sumar. La Mónica García s'aferra a Madrid i no està clar que no sigui ara quan el PSOE li faci el sorpasso per l'esquerra. Baldoví s'ha atrinxerat a València on les perspectives són més favorables i els ministres s'han autodescartat.

I en aquestes, apareix Ada Colau obrint la porta al seu retorn a la política institucional. L'exalcaldessa de Barcelona, i presidenta de la fundació del partit, va dir que està disposada a reprendre l'activitat política si "en algun moment és especialment útil per fer alguna cosa en concret". "M'ho podria tornar a plantejar".

La que el 2015 va dir que no deixaria la PAH per presentar-se a la política, la que el 2023 va obviar el topall de vuit anys en política i es va tornar a presentar perquè li ho demanaven les bases, la que va deixar la política fa dos anys perquè fer oposició a Barcelona no era un vestit a la seva mida, ara torna a la política a la qual va arribar fa 11 anys.

Que ningú s'equivoqui. No se l'ha malinterpretada. Si no hagués volgut dir el que va dir, no hauria concedit l'entrevista. O sigui, que va dir el que va dir. Es presentarà si és útil i si l'hi demanen. Qui? Vés a saber. Per Barcelona? No, ni parlar-ne. La Colau aspira a nedar en aigües que li convenen.

Amb un govern de dretes a Madrid de PP i Vox, l'Ada Colau es mourà bé. Ho hem vist aquesta setmana a TV3 en el seu duel amb l'Alberto Fernández arran de Ceuta i en la seva aparició estel·lar al xou d'en Marc Giró a La Sexta. Ser la número u per Barcelona li dona el lloc garantit i la projecció mediàtica està més que adjudicada. Vaja, estarà en el seu ambient. De fet, ja hi és.

És la seva particular tornada a l'escola, però no a la d'abans. A una altra escola més gran i amb més possibilitats de trobar plaça. En Gerardo Pisarello ja va suggerir abans de l'estiu que la Colau podia tenir un paper com a líder de Sumar. No crec que el fervor de la petició a Colau arribi més enllà de les fronteres de l'Ebre. Els de Sumar no estan per la labor i l'Ernest Urtasun tampoc.

Encara li couen les ferides que li va deixar la Colau el 2015. Tanmateix, sí que l'aplaudiran les bases dels comuns àvides de millorar resultats en algun front electoral. I llavors la Colau tindrà el seu gran èxit: ja tindrà qui l'hi demani.

La Colau ha fet el pas però s'ho haurà de treballar. Recordeu que a les europees la candidatura de Podemos va derrotar els comuns. Per cert, del flamant eurodiputat, Jaume Asens, poc se'n sap després de la seva derrota. No sembla que les bases li demanin que torni. Qui sí l'espera és la Colau. Li toca moure peça perquè sembli que l'hi demanen. Després ella valorarà si és per fer alguna cosa útil. Pel boc mor el peix.

Per a la Colau fer oposició a Barcelona implica no ser útil. O no era útil ser dels comuns? Sí que va ser útil anar a la flotilla? Sí a la primera però no a la segona? A l'hora de tancar aquest article no es coneixen manifestacions pels carrers de suport al retorn de l'Ada Colau i no s'han muntat taules petitores de suport a la seva candidatura. Només un encàrrec: 2027 no és 2015. Han canviat moltes coses a la societat i, no ho dubteu, al seu partit. D'estar ufana d'orgull i satisfacció el 2015 ara està a les espines.

Ara vol tornar, veurem com la reben.