Barcelona i el dic de contenció davant l'autoritarisme
"Si la dreta i l'extrema dreta avancen –la catalana o l'espanyola, tant li fa-- agitant la divisió i el greuge, la resposta des de la capital catalana ha de ser la profundització d'una democràcia inclusiva"
Una ciutat d'ordre, burgesa, però també una urbs anarquista, obrerista, amb una estreta afinitat per la llibertat. Això és Barcelona, composta per moltes capes, amb una història que no es pot deixar de banda, però compromesa amb el futur, amb una modernitat cosmopolita. En gran mesura, com passa amb altres grans ciutats del món, Barcelona és una referència que transcendeix, que va més enllà dels propis barcelonins d'origen.
És quelcom que s'ha d'assumir, encara que costi. És una ciutat atractiva per a molts ciutadans del món, i s'haurà de compaginar –ho intenta l'Ajuntament que dirigeix Jaume Collboni—amb les necessitats de la població local. Però en algun moment hi haurà restriccions per a uns o altres. Tot dependrà de com la ciutat és capaç d'integrar-se en estructures territorials més ambicioses, com pot ser una gran regió metropolitana.
El fet és que Barcelona està cridada a convertir-se en un dic davant l'autoritarisme que arriba a tota velocitat, amb extremistes de diferent signe que la volen dirigir.
Per això ha estat important la posició de l'alcalde Collboni aprofitant la Diada de Catalunya, que es va celebrar aquest divendres. Les paraules de l'alcalde de Barcelona apel·lant a una ciutat i a una Catalunya "oberta, plural i cohesionada", adquireixen un relleu estratègic quan es projecten cap al futur, especialment davant l'ombra d'un context polític dominat per l'auge de la dreta i l'extrema dreta.
Davant discursos que busquen la fractura —ja siguin de caràcter separatista que assenyalen les costures de la convivència, ja siguin aquells que propugnen l'exclusió, la uniformitat o el retrocés en drets socials des de posicions ultraconservadores—, Barcelona està cridada a exercir un paper d'avantguarda. Ho ha estat sempre, encara que a vegades de manera més taciturna. Ara ha de complir amb aquest llegat.
La reivindicació de Collboni de l'esperit de l'11 de setembre de 1976, aquell primer fita després de la dictadura on la societat civil es va unir a favor de la llibertat i la democràcia, no s'ha de veure només com un exercici de memòria històrica. És un recordatori que els valors democràtics mai no estan definitivament garantits.
En un escenari global i europeu on l'extrema dreta guanya terreny normalitzant la xenofòbia, retallant espais de diversitat i atacant els pilars de l'estat del benestar, les ciutats es converteixen en la darrera línia de defensa.
Barcelona, per la seva pròpia idiosincràsia cosmopolita i el seu teixit mestís, té la responsabilitat de ser un bastió de resistència cívica. Una ciutat on "ningú hagi d'escollir entre progressar o marxar" i on els projectes vitals es desenvolupin amb dignitat no és només una aspiració laboral o econòmica. És, de fet, la millor vacuna antifeixista.
La diversitat entesa com a identitat, i la cohesió social com a garantia de convivència, són els antídots més eficaços contra els projectes polítics basats en la polarització i la por al diferent.
Si la dreta i l'extrema dreta avancen –la catalana o l'espanyola, tant li fa-- agitant la divisió i el greuge, la resposta des de la capital catalana ha de ser la profundització d'una democràcia inclusiva, que protegeixi els serveis públics, enforteixi l'autogovern i demostri que la pluralitat és una font de riquesa i no una feblesa.
El futur de Barcelona i de Catalunya es jugarà en la seva capacitat per continuar sent un espai d'acollida i oportunitats per a tothom, sense exclusions.
Davant els projectes d'involució democràtica, el millor antídot continua sent el que recordava l'esperit antifranquista: més democràcia, més llibertats compartides i una societat civil unida en la defensa dels drets humans i socials.
El món estarà mirant, aquesta vegada sí, ciutats com Barcelona per albergar esperança i agafar forces davant el que pot arribar.
