En contra del que puguin sostenir els nacionalistes, el primer sentiment d'arrelament i pertinença d'un ciutadà no és la nació sinó, precisament, el lloc d'on prové l'adjectiu: la ciutat. Les nacions, llevat de casos excepcionals com Andorra o Mònaco, no serveixen com a referència de proximitat, encara que els poders públics hagin fomentat el nacionalisme identitari, que és ideològicament més barat. La pertinença la generen els veïns, els amics, les vivències personals i en companyia.

Les ciutats han estat, a més, el bressol del progrés econòmic i polític en els darrers dos segles, com a mínim.

Barcelona va ser isabelina i progressista davant el carlisme rural i conservador. I més tard, lloc d'agrupació i formació dels moviments sindicals que van aconseguir avenços per als més desafavorits. I, ja després de la dictadura, bastió davant el neoruralisme de CiU, formació que va estar anys marginada en el que s'anomenà el cinturó vermell barceloní.

Avui Europa i el món perillen pels enfrontaments derivats dels nacionalismes.

A Alemanya, a França, al Regne Unit, a Espanya. I a Ucraïna, submergida en una guerra que dura anys, conseqüència de l'expansionisme nacionalista de la Rússia neotsarista.

Els Estats poden ser monàrquics, ja siguin dinàstics o presidencialistes. Les ciutats mai ho són. Mai ho han estat. Estan associades a la idea de participació, de democràcia.

Fins i tot en el període medieval, la institució més rellevant de Barcelona va ser el Consell de Cent, amb una forta capacitat representativa. A França, el títol de ciutadania era el més preuat. Ser ciutadà equivalia al reconeixement dels drets que més tard serien proclamats com a humans i universals.

Avui el futur d'Europa depèn, sobretot, de les seves ciutats. El recent viatge de Jaume Collboni a Sarajevo, Varsòvia i Kíev s'ha de contemplar des d'aquesta perspectiva de futur esperançador. Encara que sigui un acte de voluntat, contra tota evidència.

Enllaça Collboni amb una llarga tradició barcelonina. Tant Maragall, un dels fundadors de Eurocities, com Joan Clos van apostar amb força per l'Europa de les ciutats, conscients del que representaven i que, en realitat, la seva forma de vida i convivència, els seus valors, s'expandien per la totalitat del territori.

I així continua sent. Com va afirmar l'alcalde de Barcelona davant el plenari de Kíev: “Les ciutats representen avui, potser millor que cap altre espai, les societats obertes, democràtiques i lliures. Les ciutats són espais de llibertat”.

Més enllà de la rellevància de la visita a Kíev en un període convuls (sense que aquesta qüestió sigui menor), més enllà de les col·laboracions puntuals en transport, en energia o en altres intercanvis en diverses matèries, el viatge de Collboni contribueix a potenciar la cultura de la pau i la cooperació que les ciutats representen davant dels egoismes nacionalistes i ultranacionalistes.

Que el viatge s'iniciés a Sarajevo no és casualitat. A partir de 1995 —una altra iniciativa de Maragall—, Barcelona va passar a considerar la capital de Bòsnia com el “districte 11 de Barcelona”, destinant diverses partides a la renovació d'una ciutat massacrada per una guerra incivil, nacionalista.

Han passat 30 anys. Sarajevo ha aconseguit la pau. Durant un temps va ser una ciutat amenaçada, ferida. Passejar pels seus carrers era dolorós: hi havia edificis on faltava tot un habitatge; zones aïllades per por a les mines situades a qualsevol lloc; talls d'energia. I por, molta por.

Un dels seus ciutadans explicava que mai van imaginar el que passaria. “Vèiem que en altres llocs uns disparaven contra els altres perquè es diferenciaven bé. Però nosaltres no ens diferenciàvem en res. Aquí no pot passar això, crèiem. Però va passar: l'odi va trobar la manera de distingir i matar”.

Queda el record i la voluntat de no repetir-ho. I la consciència de la necessària solidaritat entre ciutats. Com va dir Collboni als regidors de Kíev: “Sarajevo ens va ensenyar una cosa que Barcelona mai ha oblidat: una ciutat pot tenir responsabilitats més enllà de les seves fronteres. Ens va ensenyar que les ciutats poden ser víctimes de la guerra, però també protagonistes de la resistència, de la fraternitat i de la construcció de la pau”.

Perquè, com va afirmar Jaime Gil de Biedma: “Importa pel que sembla el fet d'estar viu / Importa pel que sembla que fins i tot la força injusta / necessiti, suposi les nostres vides”. I el convenciment que “la vida / encara és possible, pel que sembla”.