Justícia privatitzada?
"L'assistència legal gratuïta per personar-se als judicis contra qui ha robat als clients del passeig de Gràcia és com privatitzar la justícia, a més de donar per inevitable el robatori i concentrar-se en l'enduriment de la seva condemna"
L'abril passat, l'Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva personació als judicis contra multireincidents. L'objectiu, després de la darrera modificació del Codi Penal per a certs casos de robatoris i furts, consisteix a ajudar la fiscalia en el càstig al delinqüent.
Una manera de col·laborar amb l'administració de justícia, que no dona l'abast. Un consistori, que és part de l'Estat, dona un cop de mà a un altre braç de l'Estat que està desbordat.
No es tracta de substituir la fiscalia, sinó d'ajudar-la en la seva feina perquè no arriba o no ho fa bé. I, pel que sembla, ja s'han obtingut els primers resultats d'aquesta col·laboració.
El primer èxit
Fa uns dies, i per primera vegada a la història, un jutjat de Barcelona va dictar presó provisional per multireincidència contra una persona que arrossegava 34 condemnes per petits furts.
El magistrat va atendre la petició del consistori, que reclamava presó per a un delinqüent especialitzat en el petit robatori contra els visitants de la platja del Somorrostro.
I no ha estat l'únic èxit de la iniciativa municipal. Des de l'1 de setembre, els clients de les botigues, restaurants i hotels del passeig de Gràcia tenen dret a l'assistència del Bufet Molins per personar-se en les causes contra qui els hagi robat.
Pau Molins és un advocat que ha portat causes molt importants i mediàtiques, com la de Cristina de Borbó en el cas Noos, Sandro Rosell a l'Audiència Nacional; Narcís Serra pels sobresous; Fèlix Millet per l'espoli del Palau de la Música; Shakira i els seus comptes amb Hisenda. A més, té el despatx a la zona central de l'àrea protegida.
Condemnes dures
Aquesta assistència, gratuïta per a la víctima, pretén ajudar l'acusació pública per aconseguir condemnes dures o ordres d'allunyament. És a dir, per endurir les penes dels furts i acabar amb la sensació generalitzada que els lladres entren als jutjats per una porta i surten per una altra.
Acabar amb la percepció d'impunitat que tenen tants ciutadans i, pel que sembla, no pocs amics d'allò aliè. Alhora, potser sense pretendre-ho, generar la impressió que la justícia es privatitza per pal·liar les seves ineficàcies.
En un tribunal, el fiscal és tan important com el jutge, que en la major part dels casos es recolza en els arguments jurídics de l'acusació pública per elaborar i donar suport a la sentència.
Si el fiscal és ajudat en la seva feina per un advocat que paga l'Ajuntament o les botigues i hotels de luxe de la ciutat, la seva tasca s'externalitza parcialment i d'alguna manera es privatitza. És com si les presons no donessin l'abast per allotjar la població reclusa i empreses privades financessin la construcció de noves presons per llogar-les a l'Estat. O una cosa molt semblant.
Fets consumats
La decisió dels comerciants del passeig de Gràcia suposa fins i tot una cosa més important: en lloc de fer un esforç preventiu reforçant la vigilància, per exemple, van més enllà, com si el furt fos inevitable.
El que ofereixen als seus clients no és protecció, sinó ajuda per aconseguir el càstig més dur possible per als culpables, a qui envien un missatge: si robeu aquí no tindreu impunitat, sinó mà dura. L'Estat falla; nosaltres, no.
En l'àmbit de la delinqüència entrem en un altre estadi, un que ningú ha inclòs en un programa electoral ni ha defensat públicament.
