La normalitat és un terme que, arran de la invasió a Ceuta i la inacceptable resposta o no resposta del Govern, s'ha encunyat de manera recurrent les darreres setmanes. Entengui's per ella el bon devenir quotidià.

A Barcelona vivim en una relativa normalitat, encara que cada cop més soscavada i a la qual la ciutadania s'adapta a les seves excepcions i contrarietats, llegeixi's resignació, quan no indiferència. És una normalitat progressivament menys habitual i més deteriorada.

Així, per exemple, fa gairebé un any es va produir a Collserola un brot de pesta porcina. Des de llavors, el parc és inaccessible. És una realitat sobrevinguda i incorporada a la normalitat barcelonina. Un altre exemple és el que va succeir amb les obres de la línia 9 de metro al Putxet. El sòl es va enfonsar fa dos mesos i el seu forat i riscos van obligar al desallotjament de diferents habitatges i locals.

A dia d'avui, una trentena dels seus veïns i comerciants segueixen sense poder tornar a la seva normalitat. Alguns d'ells no ho faran fins l'any vinent. I ens hi acostumem sense més.

A aquests fets concrets s'hi afegeixen realitats de ciutat cronificades que configuren el nostre fer i de viure. Hem interioritzat en el nostre bagatge de convivència les múltiples obres. És obvi que tota actuació comporta una molèstia o alteració de la quotidianitat durant la seva execució. Una altra cosa és que sigui necessari promoure'n tantes alhora, i, massa sovint, que ho siguin descoordinades en la seva execució o en el seu àmbit. A això, s'hi suma quan s'allarguen injustificadament en la seva finalització o quan simplement són innecessàries. Soscaven la nostra normalitat amb el patiment excessiu o sobrer davant les mateixes.

Més realitat soscavada. Es pretén inculcar-nos com una “nova normalitat” els índexs d'inseguretat. És aquella en què la reducció en dècimes dels seus índexs de delinqüència. Tanmateix, es manté en dos dígits la seva incidència en una Barcelona en què el delicte és capital.

Un altre gran problema “normal” és l'accés impossible a un habitatge per manca o carestia. La normalitat pretesa ara és que les administracions anunciïn la construcció d'habitatges socials en solars públics buits des de fa temps.

És un anunci recurrent per silenciar el que ha estat habitual i és que des de fa anys l'Ajuntament i la Generalitat anuncien acords ja publicitats temps enrere i, davant el seu incompliment, els reiteren per fer-nos creure com construeixen molt i no tot el que no promouen i gairebé tot el que van prometre i no han complert. És una altra normalitat barcelonina.

Com ho són les interminables i inacceptables llistes d'espera per accedir a la dependència o a serveis i equipaments per atendre amb dignitat i suficiència els nostres grans i les persones amb discapacitat. Els seus retards de mesos i anys són una altra normalitat assumida com a tal en el sots del social entre les prestacions públiques.

Podria continuar referint múltiples exemples i circumstàncies. El seu denominador comú és la constatació que a Barcelona vivim una normalitat soscavada per la gestió municipal. No em resigno que la normalitat sigui sinònim de deixadeses i ineficàcia pública, ni que l'anormalitat s'assumeixi sense més com a normalitat mentre a la vella s'hi afegeixin les sobrevingudes i juntes configurin les noves.

En realitat bé es podria qualificar tota aquesta normalitat soscavada, l'anormalitat habitual. La normalitat ciutadana ha de ser una altra cosa que no la minada. Ha de ser la constatada en benestar i seguretat, amb un anhel de positivitat i ambició barcelonina, de bona gestió municipal i d'encert en les polítiques públiques per a la millor Barcelona i els nostres veïns.