Amb detractors i defensors, Barcelona pot exhibir un model propi. Ha desenvolupat, al llarg dels anys, una xarxa política i social molt ben valorada, amb equipaments públics, amb biblioteques a tots els districtes, amb serveis socials de qualitat, i també amb una fiscalitat notable. Les coses no s'ofereixen gratis.

Aquestes polítiques municipals, desenvolupades amb més o menys intensitat per governs de diferent color, encara que gairebé sempre en mans de partits d'esquerra –ahir els comuns, avui els socialistes—han aportat una identitat a la ciutat. Barcelona forma part d'un pol de ciutats progressistes en el context europeu.

La preocupació se situa en l'àmbit mediambiental, en la mobilitat, en el benestar ciutadà. No es deixa de banda, però, la dinamització econòmica, amb una aposta determinant per les tecnologies de la comunicació i les indústries digitals. La ciutat és avui una urbs atractiva per al jove tecnològic cosmopolita i també per a l'inversor sènior que desitja passar uns mesos a l'Eixample.

La transformació urbanística és d'envergadura, amb obres a tots els punts de la ciutat. Alguns diran que l'Ajuntament podria haver acompassat millor aquests canvis, que incideixen en el dia a dia del ciutadà. Però la ciutat serà millor, en tots els aspectes, en els pròxims anys.

Tanmateix, en aquest futur immediat les coses també podrien canviar en relació amb el context polític en què s'haurà de moure la ciutat.

En un any electoral, al llarg de 2027, els socialistes estan ben situats per mantenir el govern de la ciutat. L'alcalde Jaume Collboni parteix d'una bona base per guanyar les eleccions i optar a un govern municipal amb més capacitat de maniobra.

Però, què es trobarà al seu voltant? Barcelona podria ser l'única gran ciutat de tota Espanya en mans socialistes, si es compleix el que vaticinen les enquestes, amb una gran aliança de dretes entre el PP i VOX, i el mal moment pel qual travessa el PSOE. Ni Madrid, ni Sevilla, ni València o Saragossa tindran alcaldes socialistes, a menys que canviïn molt les coses en els pròxims mesos.

Collboni podria ser, per tant, el gran referent progressista a Espanya, amb la potència que significa portar les regnes de Barcelona. Pot ser una gran oportunitat, però també es tracta d'un repte i d'un perill, si l'aliança de la dreta decideix fer-li la vida impossible a la segona ciutat d'Espanya i capital de Catalunya.

I ho podria ser perquè Barcelona s'ha convertit en una alternativa: eixos verds, carrils bici, més pressió fiscal sobre els hotels amb la taxa turística, supressió dels apartaments turístics, més participació ciutadana i més xarxa d'equipaments públics, compromís amb causes internacionals progressistes, aposta per col·lectius LGTBI, defensa de l'economia col·laborativa i social…

Tot això a partir d'unes finances sanejades, amb el rigor que han aportat sempre els gerents municipals –el veritable motor de l'Ajuntament, des que els va implantar l'alcalde Pasqual Maragall—i sense oblidar la necessària col·laboració amb la iniciativa privada, que reclama més valentia a l'alcalde Collboni.

Barcelona pot ser una illa, una gran illa, en una Espanya presa per les dretes. Potser no succeeixi, però hi ha moltes possibilitats que prengui cos. Potser, això sí, Collboni pugui comptar amb una ajuda inestimable, la de Salvador Illa, com a president de la Generalitat, almenys fins a l'estiu de 2028.

Una illa, per tant, que es podria estendre a tota Catalunya, si els socialistes saben jugar les seves cartes. I, des de l'illa, recuperar el poder municipal, autonòmic i central per part del PSOE ja de cara als primers anys de 2030.