No és gens nou si dic que l'accés a l'habitatge a Barcelona —i a Catalunya en general— s'ha convertit en una cursa d'obstacles difícils de superar. Mentre el preu del lloguer bat rècords any rere any, la compra és un luxe inabastable per a les classes mitjanes i per als joves.

Davant d'aquest escenari, el debat polític continua atrapat en un bucle de receptes intervencionistes que no només no solucionen el problema, sinó que l'agreugen exponencialment.

En l'únic que sembla que tothom es posa d'acord és que falten habitatges per a tanta demanda...

Tanmateix, la solució a l'escassetat d'oferta no requereix inventar la pólvora, sinó recuperar l'audàcia d'una proposta formulada fa dues dècades per un socialista... atípic? Joaquim Nadal.

Si retrocedim en el temps i anem al maig de 2004, en el marc de la Tribuna Barcelona a l'Hotel Ritz, l'aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat va llançar una tesi que encara avui faria riure la majoria: un Pla Parcial residencial ben coordinat podia —i havia de— tramitar-se i aprovar-se en un termini de sis mesos.

La seva visió culminaria en el disseny del Pacte Nacional per a l'Habitatge (2007) i en la creació de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE), eines urbanístiques supramunicipals dissenyades per saltar-se l'asfixiant burocràcia local i posar sòl finalista al mercat de manera exprés.

La proposta de Nadal destaca com una anomalia pragmàtica i brillant dins del socialisme i, sincerament, tots aquells polítics que tant ahir com avui es riuen d'aquesta proposta, millor seria que tornessin a casa seva i deixessin pas a uns altres.

El Conseller va entendre un principi econòmic elemental que l'esquerra actual ha oblidat: el problema de l'habitatge és, fonamentalment, un problema d'oferta. Si l'Administració estreny la producció de sòl amb terminis d'aprovació que sovint superen els cinc o deu anys, el resultat inevitable és l'escassetat i l'encariment del producte final.

Les ARE de Nadal eren un torpede directe a la línia de flotació d'aquesta inèrcia burocràtica, una liberalització procedimental que buscava una col·laboració públic-privada massiva per inundar el mercat de sòl edificable.

Malauradament, l'esclat de la crisi financera de 2008 va congelar el crèdit i va sepultar aquells plans abans que poguessin donar els seus fruits. Va ser una tràgica oportunitat perduda.

Recuperar avui l'esperit d'aquell pla, adaptat a la necessitat actual de simplificació normativa i seguretat jurídica i recolzat amb unes mesures fiscals que abarateixin el cost de la construcció i la transmissió de l'habitatge, segurament seria un gran impuls tant per a la construcció com també la forma més directa d'abaixar els preus mitjançant l'estímul real de l'oferta.

Davant la valentia d'aquell enfocament, la paràlisi i la manca d'ambició, per exemple, de l'Ajuntament de Barcelona en els darrers anys resulta clamorosa.

El consistori disposa de competències urbanístiques suficients per ser el motor del canvi, tanmateix, ha optat pel replegament regulador en lloc de liderar una gestió del sòl àgil i proactiva que faciliti l'edificació. Ha faltat audàcia política per trencar amb els corsets administratius tradicionals i ha faltat ambició per aliar-se de manera decidida amb el promotor privat.

Però és que, a més, aquesta manca de coratge municipal s'ha vist agreujada per un gir radical cap a polítiques profundament errònies en la darrera dècada tant per part de l'Ajuntament com de la Generalitat.

L'accés dels ciutadans a l'habitatge ha retrocedit, fonamentalment pel signat ideològic de les lleis. L'obstinació a legislar mitjançant el control de preus dels lloguers, les moratòries hoteleres i urbanístiques, i la imposició de reserves obligatòries del 30% per a habitatge social en sòl urbà consolidat, han generat l'efecte contrari al desitjat.

Les conseqüències d'aquest intervencionisme eren previsibles: el capital fuig, la inversió en nova edificació es desploma i milers de propietaris retiren els seus immobles del mercat de lloguer tradicional per por a la inseguretat jurídica i a l'ocupació. En destruir els incentius del mercat, les administracions han contret l'oferta de manera dràstica, empenyent els ciutadans a un entorn molt més competitiu i excloent.

La paradoxa és flagrant. Mentre un conseller socialista a principis de segle proposava desllorigar la maquinària del sòl en sis mesos per produir habitatge, els governants contemporanis prefereixen perseguir el propietari i sobreregular el sector.

Ja és hora d'abandonar el dogmatisme restrictiu que ha empobrit els ciutadans i mirar enrere sense complexos. Recuperar l'urbanisme exprés, l'agilitat burocràtica i la visió d'alçada que en el seu dia va defensar Joaquim Nadal és una via ambiciosa i valenta que, tant Barcelona com Catalunya, necessiten per tornar a edificar el seu futur.