A Barcelona hi ha obres. Moltes. Res a objectar; si s'han de fer, doncs es fan. I indicacions al seu entorn. Benvingudes. I en algunes zones, fins i tot càmeres que, se suposa, capten les infraccions. Si és veritat, l'Ajuntament deu estar fent l'agost. Sobretot, amb les motos.

Una altra cosa és que tots aquests anuncis siguin només per impressionar i que, en realitat, s'estigui permetent que el personal –una part almenys– continuï fent el que li passi per l'entrecuix, cosa que, parlant de motoristes, encara que soni a tòpic, resulta gairebé literal.

Les obres exigeixen reduir l'espai de circulació i, és clar, aminoren la velocitat mitjana del trànsit i fins i tot causen alguns embussos. El cas més evident, entre els que avui afligeixen la ciutat que demà serà una meravella, són els treballs de cobertura de la Ronda de Dalt. Hi ha un ampli tram –tampoc tant, però a alguns se'ls fa insuportable– en què els tres carrils habituals han quedat temporalment en dos. Aquest tram ha estat repintat amb línies grogues que indiquen la provisionalitat de les senyals.

Ja a la resta de la ciutat es pot comprovar que hi ha molts motoristes convençuts que les línies que assenyalen els carrils de circulació no són per moure's entre elles sinó per circular-hi per sobre. Per a moltes motos, la divisòria real és el cotxe o l'autobús o la furgoneta. Circular, el que es diu circular, es fa sobre les línies blanques. Amb les grogues de les obres, igual. No es veuen perquè les tapen les motos. Queda poc espai entre cotxe i cotxe, però suficient per a les cabrioles.

Les motos zigzaguegen, tallen, s'entremeten, frenen i acceleren, avancen per l'esquerra i també per la dreta. El món és seu. La limitació de velocitat tampoc va amb ells. La moto, ja se sap, és el gran aliat contra la pressa. És possible que a vegades algun motorista s'emporti per davant un retrovisor o es deixi una cama, però aquests són efectes no desitjats. Una minúcia davant el temps que guanyen.

El seu temps deu ser molt valuós ja que per reduir el trajecte en uns minuts es juguen la vida amb una gosadia insuperable. Molts d'aquests motoristes viatgen lleugers d'equipatge: en pantaló curt, sense mànigues, amb xancletes. La seva única protecció és la seva pell, a la qual sembla que no tenen gaire apreci. No es pot dir que el comportament d'una part del personal que circula en moto a la zona d'obres sigui diferent del que mostren a la resta de la ciutat.

Amb la permissivitat, gairebé complicitat, de les autoritats municipals, les motos es mouen per Barcelona com si les normes no estiguessin fetes per a aquests vehicles. Començant pel soroll que ningú sembla controlar. Ara el consistori anuncia subvencions per a motos elèctriques. Tant de bo tinguin sort, encara que avui sembla com si part de l'encant fos petardejar i atordir el personal.

Les motos ocupen les voreres durant hores i, per descomptat, arriben fins al punt d'aparcament circulant per aquesta mateixa vorera a tota pastilla. Ho fan fins i tot quan hi ha espai reservat per aparcar a la calçada. Així s'estalvien almenys cinc o sis passos. No està malament!

Si se'ls comenta el tema, tenen preparada la resposta: a Barcelona es pot circular gràcies a les motos. Si tothom anés en cotxe, no s'hi cabria. El benefici que aporten a la ciutat els autoritza, pel que sembla, a comportar-s'hi com si fossin els seus amos. I si utilitzessin el transport públic? Quina vulgaritat! A més, a l'autobús no es pot pujar la moto.

Ironies a banda, el problema principal és que en el pecat porten la penitència. Dels onze morts l'any passat en accidents de trànsit a Barcelona, cinc eren motoristes i també el 50% dels ferits greus.

L'explicació és simple: molts no respecten les normes i, a més, són la part més feble en cas de topar amb vehicles més grans. Encara que només fos per intentar reduir la catàstrofe que és una mort o una lesió greu, convindria prendre precaucions.

Tampoc ajuda l'exaltació de la velocitat a les curses de motos. D'acord que serveixen també com a banc de proves per a millores posteriors (a més de com a plataforma publicitària), però quan se'n parla només es fa referència a la rapidesa, al que guanya, sobretot si comparteix nacionalitat amb el mitjà que informa. A vegades, en aquestes competicions, hi ha accidents greus, però només són notícia destacada si la víctima és dels que arribava entre els primers. Els del munt mereixen molt menys espai. No són bona publicitat per a la marca. El que compta és vèncer el temps. Però l'home no és més que temps i convé no malgastar-lo amb conductes temeràries.