Cadillac Solitari
"Gaudim de la ciutat i posem una espelma a Santa Rita perquè s'acabin --ja em conformo que es redueixin-- les obres a la ciutat. Visquem Barcelona i complim els seus somnis. Els nostres somnis"
La primera edició de Cadillac Solitari es remunta a 1983. Sis anys més tard, Loquillo i els Trogloditas inclouen la cançó en directe com a protagonista del LP A por ellos que son pocos y cobardes. Em vaig tornar boig amb la cançó. M'encantava, i m'encanta encara, però vaig entendre millor les lletres del gran Sabino Méndez quan Loquillo va explicar que Cadillac Solitari era un cant “als somnis que no has pogut complir”.
Tenia vint-i-pocs anys i pensava que la cançó parlava d'un cotxe sobretot per aquell paràgraf on parla de “l'última rossa que va venir a provar el seient del darrere”. Pocs anys i força babau, com heu pogut comprovar. Cadillac Solitari i Rompeolas són dues cançons d'aquest “petit” cantant molt relacionades amb Barcelona, una ciutat que enamora, però que ha d'aprovar un munt d'assignatures pendents. Ha de complir, com diu José María Sanz Beltrán, molts somnis.
La vida en una gran urbs és complexa. Barcelona no n'és l'excepció, però crec que quan s'acabin les centenars d'obres de metro, ferrocarrils, posada al dia de tota mena de serveis, nous parcs, nous carrers per a vianants, reordenacions de places, carrils bici, les connexions del tramvia o estacions d'autobusos o de trens, la cosa pintarà millor. Moltes d'aquestes obres acabaran coincidint amb les municipals. O sigui, ànims que ja queda poc.
Les obres sens dubte són una nosa i un “patiment”, sens dubte, però és l'única manera d'avançar. Us en recordeu de les obres de la Barcelona Olímpica? Del tramvia de la Diagonal? De la Ronda de Dalt o de la del Litoral? I què dir de la Plaça de les Glòries? Fins i tot les pacificacions? Superada la nosa, incorporem els espais a la ciutat com si haguessin estat de tota la vida.
Repasant els canvis de Barcelona vaig trobar preciosos articles que posaven a parir Ildefons Cerdà. Uns visionaris els signants. El posaven a caldo i qüestionaven el seu urbanisme provinciano. Quina gràcia! I si rellegiu La Ciutat dels Prodigis us podreu delectar i somriure amb alguns passatges de les obres de l'Exposició Universal que avui són més actuals que mai i això que l'Eduardo Mendoza la va escriure ja fa 30 anys.
La ciutat per recuperar els seus somnis ha d'arremangar-se i donar-ho tot. També en la integració de nous col·lectius, en posar fre al turisme massiu i degradant tallant com ha fet el consistori els lloguers turístics, en la construcció de nous habitatges, en la neteja, en la seguretat…
La ciutat no és un ens abstracte. Sent, pateix, sofreix i s'alegra, si els barcelonins pateixen, senten, sofreixen i s'alegren. Una ciutat és una ciutat viva si satisfà els somnis dels seus habitants. Som gairebé dos milions. Dos milions d'històries de vida que conflueixen en un petit espai envoltat de muntanyes i rius, sense comptar els centenars de quilòmetres de línies fèrries i carreteres.
Som a l'estiu i ens hem de donar un temps. Donar-nos aire i concloure que Barcelona és una gran ciutat i que mereix ser viscuda. En els grans esdeveniments, però també en les petites coses que conformen els costums i la nostra manera d'analitzar la realitat. Gaudim de la ciutat i posem una espelma a Santa Rita perquè s'acabin -ja em conformo que es redueixin- les obres a la ciutat. Visquem Barcelona i complim els seus somnis. Els nostres somnis.
