Un dels bulos (culturals) més insistents sobre el franquisme assegura que doblar les pel·lícules estrangeres al castellà va ser una imposició del règim, cosa que no és certa, ja que les pel·lícules també es doblaven durant la república: l'espectador espanyol, d'esquerres o de dretes, sempre s'ha mostrat molt reticent als subtítols (“Jo no vaig al cinema a llegir”, clamaven uns i altres. I el que és pitjor, ho continuen dient).

En l'àmbit polític, també s'ha fet córrer la veu que a la comissaria central de la policia a Barcelona es va començar a torturar durant el franquisme, quan, lamentablement, ja era una pràctica habitual a l'Arcàdia republicana.

L'únic que va fer Franco va ser substituir els infames germans Badia -que es posaven les botes maltractant els anarquistes, motiu pel qual aquests els van acabar traient de circulació- pel no menys infame comissari Creix, que s'ho passava pipa apallissant obrers i rojos en general a les masmorres de l'edifici de la Via Laietana.

L'esquerra local (i els nacionalistes, per motius obvis) es va oblidar convenientment dels germans Badia i es va centrar en el comissari Creix per denunciar exclusivament les tortures del franquisme. D'aquí la seva obsessió per desmantellar la comissaria i convertir-la en un centre destinat a la memòria històrica.

Per la part que li tocava, Pedro Sánchez va acceptar això de la memòria històrica, però, fent-se l'eclectic, va decidir que aquest suposat centre històric podia compartir tranquil·lament les instal·lacions amb els garants de la llei i l'ordre. Una decisió, lògicament, que no va satisfer pràcticament ningú, però que ara Illa defensa amb fermesa davant els últims intents dels de la memòria històrica (i una mica histèrica).

Un creu que els edificis no són culpables de l'ús que se'n faci. Poden ser qualsevol cosa que vulguem que siguin. Vegi's el cas de Madrid: la comissaria de la Puerta del Sol, on també es va repartir llenya al roig amb generositat ara és la seu del governet de la comunitat autònoma.

Aquí, com que ja teníem un edifici que havia allotjat la Generalitat, no va caldre recórrer a un altre edifici ben situat: la Diputació, que hauria d'haver desaparegut per pura lògica, va ser traslladada a una altra banda perquè els partits polítics poguessin continuar repartint càrrecs i llocs de treball entre els seus lleials i aquí pau i després glòria.

Un no creu en totes les iniciatives dels forofos de la memòria històrica. A part de quatre masoquistes que vulguin visitar una reproducció de l'habitació on Creix repartia bufetades als rojos detinguts, qui pot tenir interès a veure amb els seus propis ulls el fàstic que feia la comissaria de Via Laietana durant el franquisme i que és el mateix que devia fer durant el període republicà, quan Companys feia veure que controlava la Generalitat?

Malgrat el que diguin els nacionalistes que es creuen d'esquerres, la comissaria de Via Laietana té tot el dret del món a continuar sent una seu policial. De fet, l'estafa de la memòria històrica amaga un desig menys confessable: que la policia nacional desaparegui del centre de Barcelona, cosa que hauria facilitat les aldarulls del prusés, entre altres desgràcies.

Personalment, jo no necessito que em recordin les atrocitats policials del franquisme. Vull creure que la policia d'ara no té gaire a veure amb la d'aleshores. I en algun lloc han de treballar: no se m'acut cap lloc millor que el centre de la ciutat.

L'opció Sánchez ha estat una nyap més de les seves. Comissaria central i centre de memòria històrica. Tot en un. Aquesta obsessió malaltissa pel passat (i la seva reescriptura com més ens convingui) casa malament amb el present i, sobretot, amb el futur, però és molt pròpia d'un país on molts gaudeixen llançant-se mútuament els cadàvers dels seus avis.

Recordem si volem, però oblidar també és respectable, sobretot qüestions infames que ja no regeixen.

Aparquem la memòria històrica per un moment i deixem treballar la policia, una cosa més necessària que mai en una època en què proliferen a Barcelona els trets, les ganivetades, els membres de bandes i els mafiosos, encara que l'alcalde insisteixi que tot és qüestió de percepcions.