L'Ajuntament de Barcelona ha decidit no renovar la concessió a les empreses de bicicletes compartides. Els seus usuaris les abandonen on volen i les empreses no tenen capacitat per retirar-les amb promptitud. Per aquesta mateixa raó (l'incivisme) Barcelona no té empreses de lloguer de patinets. Així evita una plaga estesa en no poques ciutats europees: trastos abandonats a qualsevol lloc, sense miraments.

La decisió del consistori sembla coherent: hi ha un problema i es busca resoldre'l, en aquest cas eliminant el servei.

L'oposició ha posat el crit al cel. Vol bicicletes i patinets, encara que no explica com impedir que molestin quan quedin travessats a les voreres. No pensaran en tot!

Confiar que els serveis municipals retirin els vehicles i multin les empreses, esperant que aquestes cobrin l'import a l'usuari infractor (com passa amb els cotxes de lloguer) és molt complicat. L'objectiu de les sancions no és recaptatori, malgrat la idea contrària, tan estesa. Moltes vegades ni tan sols cobreix el cost de la tramitació.

Ara bé: la mesura adoptada no pot convertir-se en norma universal. Si la solució és eliminar la font del problema, moltes altres coses podrien ser suprimides: des del metro (s'acabaria així amb la gent que viatja sense pagar) fins als gossos (per posar fi a les deposicions que embruten mitja Barcelona), passant per les motos sorolloses. Fins i tot els carrils reservats al transport públic, de manera que els cotxes privats i furgonetes no infringissin la llei en ocupar-los.

Moltes d'aquestes infraccions tenen un origen comú: l'incivisme. I contra això, l'Ajuntament poc pot fer.

Una part d'aquesta indisciplina és hereva de la crítica indiscriminada a l'autoritat, el moment estel·lar de la qual van ser els aldarulls de 1968. Des de llavors, tot poder s'ha tornat sospitós i qüestionable.

Una herència indesitjada d'aquesta crítica es viu a les escoles on l'autoritat del professor ha deixat de comptar. No és que no valgui com a referent moral, és que ni tan sols es reconeix la seva capacitat de decidir si un alumne està capacitat per seguir les classes de la matèria al curs següent.

Abolits els suspensos i decapitat simbòlicament el mestre, s'imposa un nou lema: visca la ignorància, avall l'educació!

A la seva ombra floreixen nous dirigents que presumeixen d'això: (Trump, Farage, Díaz Ayuso). El seu no saber es converteix en model a seguir, animats per uns quants tertulians en emissores de ràdio i televisió, juntament amb altres figures que abans haurien estat titllades de fenòmens de fira.

Un exemple molt menor: als partits de futbol o en qualsevol altra concentració de masses els càmeres semblen buscar el tipus més extravagant i recrear-se oferint la seva imatge, que només aporta una mostra de beneiteria. I, si es pot, es reprodueixen les seves impertinències com si procedissin de l'oracle de Delfos.

El camí més curt cap a la fama és avui la patochada.

Un d'aquests herois de cartró pedra era conegut com “Manolo el del bombo”. Acudia als estadis apallissant l'instrument i atordint sense miraments els qui estiguessin al seu voltant. Ha creat escola.

De debò és graciós suportar la tabarra del tambor durant dues hores? Algú s'asseuria voluntàriament al seu costat? Potser sí, perquè li donaria l'oportunitat de sortir vicàriament a les pantalles.

Hi ha molt friki! Està de moda.

Si Espanya ja anava desvertebrada en temps d'Ortega, quan ell encara era capaç de percebre algunes elits, encara que desorientades, què no serà avui, quan les elits són tipus que creuen en l'increïble, neguen l'efectivitat de les vacunes i sostenen que la Terra és plana? A un d'ells fins i tot se li ha donat un programa de televisió.

Gairebé s'entén que s'estigui recuperant el pare Apeles; comparat amb el descobridor de misteris és gairebé un Descartes.

L'incivisme illetrat s'imposa per golejada. Què farà el consistori?

L'esquerra de l'esquerra, tipa de rousseaunisme, sosté que l'incivisme s'erradica amb l'educació i no amb mesures policials.

Mentrestant, triomfa la permissivitat (no confondre amb la tolerància). Es multipliquen les conductes incíviques impunes que, encara que minoritàries, molesten la majoria -no sempre ben dotada per a l'anàlisi política-, que acaba reclamant un espadat (necessàriament de dretes) que faci servir la mà dura contra els dolents.

La dreta no arreglarà el problema, però el silenciarà pel mètode expeditiu de prohibir la crítica, com va fer el PP aprovant l'encara vigent llei mordassa. Això sí, permetrà les bicicletes de lloguer i, ja posats, brindarà per la llibertat prenent canyes.