Encara falta una mica per a les eleccions municipals, però el carismàtic candidat (i potser únic membre) del partidet polític Catalunya Acció, Santiago Espot i Piqueras (La Pobla de Segur, Lleida, 1963), ja ha entrat en campanya, protagonitzant un acte contra la catalanofòbia (que, pel que sembla, campa pels seus respectes a la nostra estimada ciutat) a les portes d'Aticco, el coworking que acaba d'acomiadar una treballadora per la seva reticència a comunicar-se en castellà amb clients i proveïdors.

No és que l'hagin fet fora per parlar català, com sosté el lazisme, sinó per no parlar castellà ni que la matessin, que no és el mateix. L'empresa sosté que allà es tracta amb gent de tot Espanya i part de l'estranger, per la qual cosa això de mantenir el català, encara que tinguis davant un senyor acabat d'arribar de Canton, no toca. Simplement. Per una qüestió de preservar la comunicació entre éssers humans. Per acabar-ho d'arreglar, la defensora del català no tenia problemes per expressar-se en francès o en anglès, només era el castellà, quina casualitat!, l'idioma que se li feia una bola.

Com no podia ser d'una altra manera, aquesta màrtir de la llengua es va posar en mans d'aquest gran embolicaire que és Oscar Escuder, patró de Plataforma per la Llengua, important associació de delators, i ja la tenim embolicada.

Per una qüestió de germanor entre delators, Santiago Espot es va sumar al linxament d'Aticco, no debades es va passar anys apatrullant la ciutat amb una llibreteta i un boli per apuntar els comerços que no retolaven en català: la delació com a forma de vida.

En el cas, altament improbable, que Espot arribés a ser l'alcalde de Barcelona, què es podria esperar d'ell? Convertir la guàrdia urbana en una gegantina màquina de fabricar denúncies lingüístiques? Recomanar-los l'ús de la pistola Taser, que s'aprovarà un dia d'aquests, per aplicar descàrregues elèctriques als botiguers que es mantinguin en la seva catalanofòbia?

Ufà i superb, el senyor Espot es mantenia davant la seu d'Aticco i lamentava que s'hi havien reunit quatre gats. L'home es veia seriosament preocupat pel fracàs de la seva proposta, com si no entengués què havien de fer els barcelonins a aquelles hores que fos més important que solidaritzar-se amb l'empleada acomiadada per la seva negativa a parlar en l'idioma majoritari de la ciutat.

Ningú sap gaire bé a què es dedica el senyor Espot. Ell parla d'empreses i negocis que dirigeix i dels quals ningú n'ha sentit a parlar. En qualsevol cas, aquests treballs li permeten plantar-se un dia feiner al mig del carrer per esmenar-li la plana a una empresa que ha decidit prescindir dels discutibles serveis d'una empleada nacionalista a qui recomano des d'aquí que demani feina a l'agència de delació patriòtica del senyor Escuder, on la proveiran de la llibreta i el boli necessaris per llançar-se al carrer a impartir justícia lingüística: és evident que una feina, diguem-ne, normal no la trobarà a la vida.

O demanar al senyor Espot que li faci un lloc a Catalunya Acció. Si no encaixes al món real, apunta't a una entelèquia, preferiblement subvencionada.

L'ofici del senyor Espot tampoc ens queda gaire clar. Sabem que porta mitja vida donant la tabarra amb això de la independència. I que va ser alumne avantatjat de l'inoblidable Carles Muñoz Espinalt (Montesquiu, 1920 – 1993), grafòleg, psicòleg i inventor de la psicoestètica, peculiar teoria sobre la manera d'influir en la política des de l'estètica que va tenir cert èxit entre els gremis de la perruqueria i de la sastreria (els espinaltians lluïen jaquetes de quatre botons i coll més que generós i solien tallar-se els cabells a Iranzo, com el seu odiat rei emèrit).

¿Necessita Barcelona una immersió en la psicoestètica nacionalista? Volem que el nostre alcalde sigui un delator professional? Si la resposta a aquestes dues preguntes és afirmativa, ja sap vostè qui és el seu home, però després no es queixi si li cau una denúncia de la Plataforma per la llengua perquè l'han enxampat parlant castellà amb la minyona peruana.