La nit del passat diumenge 28 de juny, sis grues van executar una coreografia davant les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs.

En una performance espectacular que barrejaven art i tècnica de precisió, durant aproximadament mitja hora els seus operadors van coordinar una sèrie de moviments fins que una de les grues va destapar una ampolla de cava i va servir una copa a la presidenta de la Unió Internacional d'Arquitectes, Regina Gonthier, que va brindar davant de milers de professionals vinguts de més de 130 països. Amb aquest brindis començava, formalment, el 29è Congrés Mundial d'Arquitectes.

Era difícil imaginar una imatge més precisa del que significa aquest moment no només per a Barcelona com a capital mundial de l'arquitectura el 2026, sinó també per a Sant Adrià com a peça clau a la gran metròpoli.

La central tèrmica, símbol d'un model energètic i industrial esgotat i tancada al públic durant anys fins a la celebració del Manifesta el 2024, s'ha convertit aquests dies en una de les seus principals de l'esdeveniment global més important de l'arquitectura.

I no com a escenari secundari, sinó com el principal punt de trobada del Congrés: acollint la cerimònia inaugural; l'Exposició Central amb dotze investigacions que exploren la capacitat de l'arquitectura per intervenir en els processos de transformació planetària a través de diversos prototips, maquetes i obres audiovisuals; i les sessions de l'Open Forum, congregant més de 1.000 persones a la vora del mar cada tarda.

Mentre el debat acadèmic es desplegava al CCIB, les Tres Xemeneies acollien els moments compartits d'intercanvi entre els participants, que quedaran a la memòria com el més visible i simbòlic.

Escric això amb el privilegi --i la responsabilitat-- de qui ha portat aquests dies el doble barret posat. Com a arquitecte urbanista i amb una visió des de dins, de gremi, la tria del Besòs com a seu no és difícil de llegir.

L'equip curatorial ho va explicar amb claredat: aquesta franja costanera acumula infraestructures essencials de la metròpoli, concentra tensions entre passat industrial i futur ecològic, i encarna exactament el tipus de territori sobre el qual el tema “Becoming. Architectures for a Planet in Transition” proposa reflexionar.

Que el lloc d'un esdeveniment d'aquesta magnitud no sigui el centre consolidat de la capital, sinó un espai en procés de transformació -cada cop menys perifèric i més central-, no passa per casualitat. Passa quan l'espai té una càrrega simbòlica i una projecció de futur que cap auditori convencional pot oferir.

En canvi, des de la responsabilitat institucional la lectura que tinc és diferent, i més urgent, però també esperançadora. L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, amb una visió cada cop més metropolitana i generosa que el situa com el gran alcalde referent de les grans ciutats europees en què s'està convertint, ho va dir a la inauguració amb tota claredat: les Tres Xemeneies són el nou centre de gravetat de Barcelona. No del municipi, sinó de la metròpoli. La ciutat real, la que no entén de límits administratius sinó de realitat funcional, de territori compartit.

Fa trenta anys, el Congrés del 96 va girar al voltant del MACBA i la Plaça dels Àngels (per cert, Barcelona és l'única ciutat del món en acollir-lo dues vegades). Aquest any, l'eix s'ha desplaçat cap al Besòs.

Aquest desplaçament no és només simbòlic: és una declaració sobre on és la gran transformació metropolitana, sobre quins territoris concentren els grans reptes de la transició urbana i ecològica que durant tants anys s'han promès però és ara quan els hem posat en marxa. Perquè ara toca el Besòs. I això, per a Sant Adrià té un pes específic que no podem subestimar.

El congrés va acabar dijous amb la imatge de l'alcalde Collboni i el tinent d'alcalde de Pequín intercanviant la bandera de la UIA, que viatjarà a la capital de la Xina com a seu de la propera edició el 2029. Però a les Tres Xemeneies l'exposició central continuarà oberta al públic, gratuïtament, fins al 19 de juliol. Durant tres setmanes, qualsevol veí del Besòs i de la resta de l'àrea metropolitana o de Catalunya podrà entrar a la sala de turbines, on s'ha instal·lat el laboratori de recerca i experimentació sobre el futur de l'arquitectura i el planeta.

Això ja és, en si mateix, un llegat: un espai que mai va estar pensat per a la ciutadania, obert a ella. I aquesta obertura no és només una activitat cultural puntual; és un argument, una demostració que el recinte funciona com a equipament públic de primer ordre, abans que comencin les obres per a la seva transformació definitiva en el que serà la seu del Catalunya Media City.

El Catalunya Media City és l'epicentre econòmic i cultural del projecte de transformació urbana, l'horitzó de les Tres Xemeneies pel qual fa anys que treballem. I el congrés de la UIA ha materialitzat aquest potencial davant del món.

Ni ens equivoquem ni és un brindis al sol. Som conscients que una setmana de congrés no transforma un territori. El que sí que pot fer –-i estic convençut que ho ha fet, a tenor dels comentaris rebuts aquests dies-- és fixar una imatge d'esperança i elevar el nivell d'exigència. Milers d'arquitectes d'arreu del món han vist en què pot convertir-se aquest espai. Aquesta mirada genera expectatives que ara ens toca complir.

I per a aquells que tenim responsabilitat en la gestió d'aquest territori, la clau està a ser capaços que aquesta llum no s'apagui quan es desmunti l'escenari, sinó que es mantingui com a far que ens guiï cap a l'objectiu. Un objectiu que ens recorda que el millor està per arribar.

Aquest és el treball que queda i pel qual ho continuarem donant tot.

P.D. Enhorabona a tots els actors implicats en l'organització del Congrés Mundial d'Arquitectura 2026, des de la UIA fins a l'ajuntament de Barcelona i els col·legis professionals però, especialment al seu director, Guim Costa, als comissaris del Congrés i a l'equip de coordinació tècnica liderat per Javier Rodríguez. Ha estat tot un èxit i deixa el llistó molt alt a Pequín.