S'ha de veure com ens agraden els grans esdeveniments als barcelonins (o als nostres munícips). Encara no ens hem recuperat de la visita del Papa Lleó XIV i ja ens estem preparant per una volta ciclista amb la qual no tenim res a veure, el mític Tour de France, al qual els alemanys Kraftwerk van dedicar un dels seus discos menys interessants.

Però una cosa és que t'agradi el ciclisme i li retis honors amb els teus sintetitzadors, com van fer els senyors Hutter i Schneider (que descansi en pau), i una altra és que una ciutat que no és a França se sumi a un invent esportiu que, en teoria, ni li va ni li ve.

No és la primera vegada que passa. Recordo quan el cèlebre París – Dakar també començava a Barcelona, una cosa que feia molt feliç el difunt sogre del meu germà gran, però que a la resta de la població li era bastant igual, si no recordo malament.

Ja sé que és perdre el temps, però m'agradaria que les coses tinguessin una certa lògica. Per això crec que Israel no hauria de participar al festival d'Eurovisió: no com a càstig pel mal tracte infligit per Netanyahu als palestins, sinó per la senzilla raó que Israel mai no ha estat ni mai no estarà a Europa (caldria expulsar Rússia per motius semblants: és a Europa, però gaudeix enormement del seu fet diferencial, al qual concedeix una importància més gran que la que atorgava Jordi Pujol al dels catalans).

De la mateixa manera, si un ral·li es diu París – Dakar és perquè comença a París i acaba a Dakar i no cal escriure-li un pròleg barceloní. Si li canviem el nom per Barcelona – Dakar, llavors parlem-ne, i preguntem per quant ens sortiria la broma.

Igualment, una cursa ciclista que es diu Tour de France hauria de circumscriure's a l'hexàgon de tota la vida de Déu. Què hi pinta Barcelona, si no és a França i els nacionalistes fins i tot voldrien que no fos a Espanya? No es pot fer res des de la nostra ciutat perquè la Volta a Espanya guanyi prestigi i glamur? Això tindria una certa lògica, malgrat el previsible esquinçament de vestidures per part dels nostres lazis, però, fer-nos passar per francesos per xuclar roda, mai millor dit, d'un esdeveniment esportiu internacional no resulta entre ridícul i patètic?

Per no parlar dels carrers tallats, el sidral circulatori i altres desgràcies derivades de l'esdeveniment. En resum: per què ens fiquem on no ens criden?

Atès que els clubs selectes acostumen a cobrar unes xifres esbojarrades als aspirants a formar-ne part, em pregunto quant ens haurà costat això de sumar-nos al Tour de France durant tres dies (del 4 al 7 d'aquest mes). No sabem viure sense grans esdeveniments, encara que aquests no ens interpel·lin gens ni mica? O és que volem reingressar en aquella francofonia en què es va entestar a ficar-nos Pasqual Maragall sense que la ciutadania, com en el cas del seu estatut d'autonomia, manifestés el més mínim interès per això?

Fa temps que Barcelona va deixar d'estar farcida d'afranceïts i que l'anglès va substituir el francès com a llengua més comuna d'ús. Potser l'inici del Tour de France a Barcelona hagués fet momentàniament feliç el rondinaire Joan de Sagarra, però fa anys que l'il·lustre columnista cria malves (el mateix passa amb Espinàs i altres devots de la chanson).

De totes maneres, el que més m'inquieta de tot això és que no hi veig ni un gram de lògica. Com diu la dita, sabater, a les teves sabates (o a les teves joies, depèn). És a dir: si no formes part d'Europa, fes el favor de no participar en el grotesc festival d'Eurovisió. Si el teu ral·li es diu París – Dakar, no el facis començar en cap ciutat que no sigui París. Si organitzes la volta ciclista a França, no l'iniciïs en un lloc d'Espanya.

Es comença menyspreant la lògica i no se sap com es pot acabar, a part de malament.