En el tràfec diari de la ciutat massa sovint passen desapercebuts els esforços d'aquells que intenten empènyer un projecte amb el seu talent i els seus recursos. La història de Casa Leopoldo, el conegut restaurant que va tancar les seves portes diumenge passat, permet posar el focus en algunes d'aquestes persones.
Des que el 2015 Rosa Gil va decidir abaixar la persiana alguns restauradors s'han deixat la pell –i els diners-- en l'afany de reflotar un dels vaixells insígnia de la cuina barcelonina.
L'ambient, la seva pròpia història, el record dels clients dels bons temps, la ubicació –quan no era un llast, sinó el contrari-- havien fet de la casa un lloc mític. Sense intenció de desmerèixer, la combinació d'aquests factors pesa molt més en la memòria col·lectiva que els seus fogons.
Romain Fornell i Òscar Manresa, amb el suport d'un altre heroi, Rafa Peña, van ser els primers a intentar la seva recuperació, una empresa que de manera molt directa podia contribuir a salvar un barri molt important –i problemàtic-- de Barcelona, el Raval.
Després d'aquella etapa i un breu pas pel fast food xinès, la parella que comanda Banco de Boquerones –Sofía Matarazzo i Bruno Balbás-- va reobrir l'establiment, però al final també ha llençat la tovallola.
Tots ells es mereixen un homenatge, com Toni Romero, el cuiner que empeny en solitari aquell projecte col·lectiu anomenat Suculent que des de fa 13 anys triomfa uns metres més avall de Casa Leopoldo, molt a prop del gat de Botero que presideix la Rambla del Raval.
Façana de la Taverna Suculent a la Rambla del Raval
El trasllat de l'edifici de la UGT de Catalunya des de la Rambla a la Rambla del Raval fa 16 anys va ser costejat pel consistori i va formar part de la política municipal de regeneració del Raval. El 2018 va passar a mans de l'Administració central, propietària de totes les seus de les organitzacions sindicals.
És difícil saber quines compensacions van poder obtenir empreses com Barceló per crear un hotel de quatre estrelles davant del restaurant ara clausurat. O la resta de companyies que es van instal·lar a la zona.
Seu d'UGT a la Rambla del Raval
Però el Raval no aixeca cap: és preferible estalviar-se el relat dels successos de sobres coneguts que gairebé diàriament actuen com un repel·lent.
Ildefons Cerdà ja va idear una avinguda que unís les Drassanes amb el que avui és el carrer Muntaner per sanejar un barri amb dos mil anys d'història; i després es va treballar en diferents variants, però els costos i la resistència veïnal van acabar amb elles.
L'única de les propostes que el creador de l'Eixample va projectar per acabar definitivament amb l'estructura medieval de Barcelona que es va fer realitat va ser la Via Laietana, que va obrir una enorme esquerda de mar a muntanya al mig de la ciutat antiga.
En el cas del Raval, el consistori democràtic va optar finalment per una política d'esponjar el barri, d'aprofitar espais que quedaven lliures per crear petites places, edificar habitatge social quan es pogués i fer noves connexions.
En paral·lel, va fomentar la generació de centres culturals, com el CCCB, la Filmoteca o la reforma del vell hospital de la Santa Creu. Seus universitàries i residències d'estudiants. Els esforços han estat constants.
Un dels menjadors de Casa Leopoldo
El propietari del Suculent lamenta que en alguns hotels es recomani als hostes que no visitin el Raval, de la mateixa manera que els qui han regentat Casa Leopoldo observaven amb desgrat que els clients arribaven i marxaven en taxi.
El cas d'aquest vell restaurant és un termòmetre, probablement fidel, del resultat de les reformes aplicades al barri. Mai sabrem si aquella avinguda que pretenia traçar el franquisme –batejada com García Morato en honor a un aviador del règim-- per separar definitivament el Raval hauria donat resultats d'haver-la completat fins a l'Eixample.
Sabem, perquè Casa Leopoldo ens ho diu, que les operacions regeneracionistes de sanejament i oxigenació no han acabat de funcionar.