L'obertura al mar de Barcelona ha tingut tres fites contemporànies que la defineixen, a més de la recuperació de les seves platges. La transformació del Moll de la Fusta amb motiu del Dia de les Forces Armades l'any 1982 i la construcció del Port Olímpic i la reforma del Port Vell pels Jocs del 1992 i el nou del Fòrum del 2004.

Després de múltiples tribulacions i reiterats conflictes de convivència veïnal i de delinqüència, el consistori va emprendre una reforma del Port Olímpic. La seva execució està sent sinònim de sobrecostos i d'un retorn ciutadà de la inversió executada i d'actuacions promogudes més que qüestionables per l'omniscient empresa pública BSM, Barcelona de Serveis Municipals S.A.

Una societat que s'ha de reconèixer que sembla saber de tot i fins i tot més que altres àmbits tècnics, econòmics i urbanístics del mateix Ajuntament. Així, BSM és capaç de gestionar activitats tan variades i dispars com el Zoo, el parc d'atraccions del Tibidabo, el bicing, la grua, els aparcaments subterranis i en superfície amb les zones blaves i verdes, el Parc Güell, els cementiris o les instal·lacions esportives de l'Anella de Montjuïc, entre d'altres.

En el transformat Port Olímpic, tot va començar l'any 2020 amb aquell eslògan del “Reconquistem el Port”. Sense concurs públic i amb una concessió directa de la Generalitat a l'Ajuntament per un cànon “polític” de tot just 5 milions d'euros per a la totalitat dels 30 anys de vigència de la mateixa. Un operador privat hauria aportat a l'erari públic uns dos milions d'euros anuals.

El Port Olímpic comporta diferents àmbits de gestió. La marítima, la tecnològica, la restauració o el mateix espai de la via pública. Tot concentrat en una transformació costosa i inapropiada. De pressupostar-se 40 milions d'euros a l'efecte a superar ja el centenar de milions, i a incloure o afegir els 4,5 milions d'euros dels pantalans i les actuacions del Moll de Marina.

Això sí, sempre quedarà el consol que les pèrdues avalarien l'allargament ja materialitzat de la concessió portuària durant 20 anys més, fins a 50. A cap privat, sigui quina sigui la seva activitat, se'l beneficiaria d'aquesta manera en cas de pèrdues que corren al seu risc.

Un govern municipal que es diu d'esquerres no sé si ha d'estar gaire satisfet amb la situació actual. Les concessions adjudicades als locals destinats a la restauració, són avui locals amb preus per servei i persona de no menys de 60 euros i fins a 150.

La immensa majoria de barcelonins no s'ho poden permetre. En la gestió dels amarratges, els vaixells en deriva cap a altres ports no són una excepció. En altres àmbits, el dels espais públics, el seu caràcter desèrtic és habitual i l'economia a implantar és més grisa que blava.

L'esperpent de l'adjudicació dels locals de restauració és notori. En quatre anys, ja s'han convocat cinc concursos a l'efecte. Es van iniciar l'any 2022 i encara segueixen sense assignar-se la totalitat dels restaurants possibles.

Eren onze i en falten quatre. Aquesta minva de concessions efectives ja ha suposat un perjudici d'un ingrés públic d'almenys 3,5M€. Ara aquests quatre locals són objecte d'un nou concurs, el cinquè. De Balcó gastronòmic com va ser batejat a un veritable “balconing” municipal.

Aquests “pentaconcursos” tenen un denominador comú: la insuficiència de sol·licituds de concurrència dels restauradors o la renúncia d'altres, bé pels elevats cànons o discutibles càlculs de l'impacte de les terrasses per al bon gir del negoci, o d'ambdues. L'ara cinquena licitació incorpora una obligada rebaixa de cànons o lloguers a cobrar, 70% dels metres quadrats de terrassa, per BSM.

Aquesta circumstància d'aquest darrer concurs, obliga a fer-la extensible als locals beneficiaris dels anteriors quatre l'impacte dels quals cal calibrar.

Finalment, passejar pel recinte portuari és un luxe poder fer-ho al costat de làmines d'aigua i en un entorn immillorable de mar i d'embarcacions amarrades. Tanmateix, els passejants són escassos durant el dia i testimonials durant la nit davant una il·luminació deficient que augmenta la por de deambular-hi.

El Port no ha de ser una altra màquina de recaptació municipal, com les grues o les zones verdes o blaves d'aparcament que gestiona BSM o d'inversió consistorial sense el correlatiu retorn social.

Fins ara ha estat vist des de l'Ajuntament com una oportunitat de negoci pels cànons establerts en les activitats econòmiques allí radicades que no altra cosa, a més de la pròpia publicitària del mateix govern municipal. I a més ruïnós per les fins ara conseqüències en l'ús ciutadà, gestió de les licitacions de les activitats econòmiques i els sobrecostos de les obres en la seva remodelació. Aquí l'empresa municipal BIMSA tampoc no n'és aliena.

Seria convenient una rectificació, promoure una auditoria tècnica i encarar un debat polític del que s'ha descrit. El Port Olímpic s'ha d'afiançar com un epicentre ciutadà i de convivència desterrant el seu actual caràcter exclusiu i excloent. Els preus a la restauració i la solitud en presència de gent així ho testimonien.