Diuen que la distància és l'oblit
"Puigdemont està començant a comprovar allò que diuen que la distància és l'oblit. A la cançó, s'acabava la frase amb l'optimista afirmació 'però jo no concebo aquesta raó'”
Junts ha resolt l'expedient del candidat a l'alcaldia de Barcelona, però no a gust del seu sant patró, l'home de Waterloo, que ha vist com guanyava les primàries Jordi Martí Galbis, a qui ell no pot suportar i a qui ja va intentar allunyar de la contesa amb sucoses ofertes laborals. El candidat d'en Puchi era Jordi Rius, que s'ha quedat compost i sense candidatura, igual que la resta d'alcaldables.
Ha estat curiós: al principi no apareixia ni un candidat, època en què l'home de Waterloo va oferir el càrrec a gent com Artur Mas o Tatxo Benet, que es van deixar estimar, però li van acabar dient que no, gràcies.
De sobte, van començar a aparèixer alcaldables a cabassos, incloent-hi l'advocat patriòtic Jaume (abans Jaime, quan militava a la banda de la porra de la dreta universitària) Alonso-Cuevillas, un home amb moltes ganes de figurar (o de servir la pàtria, no ho sé) que s'ofereix per al que calgui, encara que ningú el proposi per a res (en Puchi li té estima, però no el veia d'alcaldable), i a l'experiodista esportiva reciclada en mare de la pàtria Pilar Calvo.
Mentrestant, el llest doctor Trias i Vidal de Llobatera, bregava entre bambolines per propiciar la nominació del seu bon amic Martí Galbis, de qui ningú n'ha sentit a parlar ni sap quina cara fa, però potser és millor així, si tenim en compte que el més mediàtic de la pugna era l'inefable Alonso-Cuevillas.
La cosa sonava més que res a tràmit, ja que poques esperances hi ha a Junts d'aconseguir l'alcaldia del cap i casal. Una certa satisfacció general (o no excessiva insatisfacció) amb Jaume Collboni presagia, segons totes les enquestes, la continuïtat del PSC al capdavant de la nau. Però calia presentar algú i s'ha fet, encara que no a la plena satisfacció del fugitiu del maleter, l'autoritat del qual ha quedat clarament minvada amb el tràmit de l'alcaldia de Barcelona.
De fet, l'única notícia ressenyable de tot aquest assumpte és la (¿inesperada?) plantofada que s'ha endut el cap de la banda (encara per detenir). Conscient que, a Flandes, el cap no s'assabenta de res, el doctor Trias, que controla el cotarro barceloní, s'ho ha manegat per imposar el seu favorit, l'aspecte i trajectòria del qual són de probo funcionari. Ja que res no funciona i ens estem anant en orris, devia pensar Trias, anem, si més no, a intentar salvar Barcelona, encara que el maleït sociata va molt fort.
Hi va haver una època, no tan llunyana, en què el que sortia de Waterloo anava a missa. Però Puigdemont està començant a comprovar allò que diuen que la distància és l'oblit. A la cançó, s'acabava la frase amb l'optimista afirmació “però jo no concebo aquesta raó”. Em temo que, en el que queda de la post Convergència, cada cop hi ha més gent que sí concep aquesta raó que s'amaga darrere el dit que la distància és l'oblit.
I em temo que això és només el principi. Actualment, mentre el PSOE camina amb pas segur i cobert de merda fins al coll cap a l'autodestrucció, gairebé no se sent parlar d'en Puchi, ni que sigui per comentar l'actualitat.
Els seus dos sequaços destacats al parlament espanyol, la desagradable Miriam Nogueras i el pesat monotemàtic Jordi Turull (per mal nom, Tururull), sembla que van per lliure, no tant per desig propi, sinó per manca de les preceptives instruccions emanades de la Casa de la República.
Si vol tornar a ser qui era (o intentar-ho, si més no), en Puchi necessita urgentment que se li apliqui l'amnistia. Al juliol sabrem què opina el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Si falla a favor seu, encara no s'haurà interromput la progressiva irrellevància del nostre home, pendent del que digui la justícia espanyola després de l'europea.
I, de moment, ja se'l comencen a passar pel forro a Barcelona. Mala senyal.
