La tabarra nacionalista perquè el Papa parlés català al seu pas per Barcelona no s'ha limitat al Summe Pontífex. Aprofitant la conjuntura, el lazisme, convenientment atiat per Puigdemont des de la seva luxosa madriguera a Flandes, ha estès la seva condemna a l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella (baturro recalcitrant que s'entesta a utilitzar el castellà en les seves al·locucions i que, segons els de la ceba, no ha mogut un dit per normalitzar Lleó XIV) i fins i tot al capellà de la parròquia de Sant Agustí, al Raval, Faustino Mlegwa, natural de Tanzània, que no utilitza mai el català en el tracte amb els seus feligresos.

Aquí, el natural davant el setge independentista, és abaixar el cap i donar la raó als que s'immisceixen en la teva vida, com fa constantment el president de la Generalitat, creient que així contribueix a implantar la pau social. Per això sorprèn que mossèn Faustino es mantingui ferm i tingui la barra d'afirmar que el castellà és la llengua nacional d'Espanya, incloent-hi Catalunya, que per això forma part d'Espanya. Com era d'esperar, aquestes obvietats han indignat ciutadans i polítics nacionalistes, que continuen vivint en una agradable irrealitat segons la qual el català és la llengua pròpia de Catalunya, encara que les estadístiques ho desmenteixin.

Estem tan acostumats a les inconveniències dels separatistes que és com si reconeguéssim que tenen raó en tot. I quan surt un senyor de Tanzània a recordar-nos la realitat en què vivim, ens sorprenem, ens escandalitzem i recorrem al plor i cruixit de dents. Sí, Catalunya està a Espanya i l'única llengua que estem obligats a parlar és el castellà. I si el Papa s'ha passat quaranta anys al Perú i parla castellà millor que vostè i que jo, no cal donar-li la tabarra amb l'exigència que canviï de llengua per contentar uns quants amargats permanents.

Em diran vostès: Home, mossèn Faustino porta vuit anys a Barcelona i ja podria haver après català, seguint l'exemple de la monja Lucía Caram, tucumana de naixement, antiga groupie d'Artur Mas i catalana d'adopció. És cert, però no se'l pot obligar perquè amb el castellà en té prou per apanyar-se amb els seus feligresos i perquè té raó quan afirma que Catalunya està a Espanya. El que passa és que estem tan acostumats a donar-los la raó als lazis (com als bojos) per tenir la festa en pau que quan algú explica com són les coses, es produeixen onades de santa indignació i de divina impaciència.

El meu amic l'actor Emilio Gutiérrez Caba va aprendre català a força de passar els estius a casa seva de l'Empordà. Ben fet per ell. Però ningú l'hi va obligar. Simplement, a força de tractar amb la gent del lloc, va optar per parlar-los en la seva llengua. Però no tothom disposa del do de llengües de l'Emilio, i no per això cal incloure'ls entre els que ens volen anorrear. Va dir Josep Pla que els catalans són uns espanyols als quals s'ha dit que han de ser una altra cosa. I qui els ho ha dit? Doncs els polítics, els d'Òmnium i els de l'ANC, que continuen insistint en l'assumpte i intentant enverinar la convivència per crear una Catalunya irreal en què puguin sentir-se còmodes.

Els que canviem de llengua vint vegades al dia i després no recordem si hem parlat amb algú en castellà o en català no arrosseguem el patiment i la frustració que separa els lazis de les persones més o menys normals. Els objectius inabastables condueixen a la frustració. I la frustració, a la mala bava. I si aquesta mala bava gaudeix d'un cert poder, per petit que sigui, no se'n lliura ni el Papa de Roma. Ni, per descomptat, un humil rector negre a qui s'ha hagut de recórrer per culpa de la manca de vocacions a la Catalunya catalana.