La vaga ja no és el que era. Fa temps va ser un instrument dels treballadors davant l'empresari. Es paralitzava la producció i la propietat deixava de fer negoci si no pujava els sous o millorava les condicions de treball (redistribuïa la plusvàlua). Aquí hi residia la força de l'obrer.

Avui, la majoria de les vagues del sector privat estan relacionades amb amenaces de tancament de l'empresa, per venda o deslocalització de la firma.

Deixar de produir no és un element de pressió si els amos de l'empresa han decidit tancar-la, de manera que els empleats han buscat noves vies que donin força a les seves reivindicacions.

Una d'elles, s'està veient aquests dies amb les manifestacions dels docents, consisteix a tallar les vies de circulació, bloquejant els desplaçaments de la resta dels catalans, amb especial repercussió a Barcelona. Per això els manifestants han decidit posar-s'hi a fons amb talls selectius (autopistes i rondes) que tenen com a conseqüència buscada bloquejar la ciutat.

Si la solució del conflicte és una qüestió de força, l'aturada per si sola no resulta eficaç. De fet, els escolars surten mal formats amb o sense classes, com assenyalen repetidament els informes sobre rendiment escolar.

És molt més efectiu colpejar sobre la resta de la població, esperant enemistar-la amb els governs.

Una altra característica de la nova confrontació entre ocupadors i empleats és que les vagues d'avui ja no són una lluita del proletariat contra la burgesia. Les aturades més dures es donen en el sector públic, contra els governs que, mentre no es demostri el contrari, representen els mateixos vaguistes.

Fins i tot en això la dreta ha imposat la seva visió del conflicte.

L'actuació dels docents té un precedent: durant el procés i mesos després, una dotzena de paios van tallar la Meridiana a l'entrada de Barcelona. Impunement. El trànsit es va restablir quan es van adonar que feien el ruc. Els drets dels altres els importaven un rave (ells eren allà defensant la pàtria, sigui això el que sigui). Amb el vistiplau de les autoritats d'aleshores.

Si dotze beneits van poder impedir una nit sí i una altra també l'entrada o la sortida a Barcelona, un parell de milers poden deixar sense trànsit tota Catalunya cada cop que ho desitgin.

Ho han fet ara els professors i abans pagesos armats amb mitja dotzena de tractors, en protesta per l'arribada de productes d'altres països. Igual que anys enrere els agricultors francesos bolcaven la fruita espanyola a la frontera.

La gent aprèn i en el futur serà difícil evitar que això continuï passant, perquè els poders públics no estan disposats a intervenir encara que el dret a manifestar-se col·lideixi amb el dret a la mobilitat.

S'entén: Hi ha tantes pàtries per defensar!

Que els docents tenen motius per estar emprenyats resulta més que evident: els han retallat salaris i autoritat, empitjorant les seves condicions laborals. Durant anys.

La incògnita és com han aguantat tant. Serà que USTEC, sindicat relacionat amb ERC, no va voler posar aquest partit en un compromís quan era al govern català, però ara que governen els socialistes -uns “ñordos”- tot s'hi val?

Pensa malament i encertaràs, recomana un retorçat refrany.

USTEC, dit sigui de pas, actua en coalició amb organitzacions corporatives. Per això porten samarretes grogues?

Algú hauria de recordar-los que l'adjectiu “groc” casa pitjor que malament amb el substantiu “sindicat”. Encara que potser alguns ho saben i no els importa. El groc és també el color dels llaços que evoquen que Puigdemont segueix de vacances. Els porten, a més, els sionistes de Netanyahu, un altre representant d'un poble escollit amb llicència per fer el que li doni la gana.

La debilitat de Barcelona davant aquestes envestides és l'evidència que el projecte metropolità amb diversos centres, propugnat sobretot per Joan Clos, ha fracassat. Almenys de moment.

Barcelona continua concentrant multitud d'ocupacions mal pagades (entre elles les del sector educatiu) cosa que, afegida al cost de l'habitatge, obliga una gran part de la població a dormir a la perifèria metropolitana i desplaçar-se cada dia entrant i sortint de la ciutat amb dificultats, fins i tot si no hi ha manifestacions.

I l'emprenyament que això genera ha d'esclatar per alguna banda. De moment ho aprofiten els populismes.

I l'esquerra? Bé, gràcies. Dedicada, diu, a les batalles culturals.