Luis Racionero (1940-2020) va escriure a les seves memòries que acompanyava una de les seves nòvies fins a la Bordeta. “Un lloc indescriptible… Una terra de ningú més enllà de Sants”. Entre Hostafrancs i Can Tunis.

El proper diumenge 31, se celebra a l'Església de Sant Medir un homenatge a Mn. Josep Bigordà (1928-2025), sacerdot i rector de la parròquia de Sant Medir, Sant Medí i finalment Sant Medir. I periodista més que notable i influent.

Quan es va fundar la parròquia el 1945, la frase “tenir terres a la Bordeta” significava ser pobre. Un tòpic deia que estava poblada per pinxos (matons) i gitanos i que les dones boniques vivien a Sants.

El que ara s'anomena Bordeta, Gavà i Constitució era camí de pas entre la comunitat gitana de Can Tunis i la d'Hostafrancs. Per allà desfilaven el tramvia 52 i els ramats que anaven a l'escorxador, ara parc Joan Miró.

L'església és obra de l'arquitecte gaudinià J. Bonet Armengol. També hi ha una escola i una sala de cinema i teatre. Sempre va acollir organitzacions antifranquistes.

L'any 1964 s'hi van fundar les Comissions Obreres. El 1968, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. I el 1976, la refundació de la CNT. Eren els temps renovadors del papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. Quan l'acostament entre cristianisme i socialisme.

Tota aquella empenta va ser possible gràcies a Bigordà, al seu predecessor en el càrrec Mn. Josep Maria Vidal (1921-2003) i al fundador de la parròquia, Mn. Amadeu Oller (1901-1957). Tres catalanistes que es van proposar “fer barri”, com després Jordi Pujol va decidir “fer país”.

Treballadors infatigables, Sant Medir té ara una coral, un grup de sardanes, una aula oberta, un grup de solidaritat i un club de bàsquet. També organitza el prestigiós Premi de Poesia Mn. Amadeu Oller i publica la revista Pedres Vivents.

L'influència de Bigordà i Vidal a Barcelona va més enllà de la Bordeta. Tots dos van ser també rectors de la parròquia de Santa Maria del Pi, on el 2001 van acollir un tancament d'immigrants sense papers que reclamaven la regularització.

Pel que fa al seu periodisme, Bigordà pertanyia a la generació periodística de postguerra, també anomenada Generació dels 50. Va ser l'Edat de Plata de la premsa durant part del franquisme, la transició i la consolidació democràtica.

D'entre els noms destacats d'aquella època, Joan Anton Benach, Josep Pernau, Martí Gómez, Víctor Mora, Joan de Sagarra, Vázquez Montalbán, Huertas Clavería, Jordi Negre, Jordi Garcia Soler, Josep Maria Cadena, Pere Oriol Costa, Ibáñez Escofet, Daniel Arasa…

Professor de Dret Canònic del Seminari de Barcelona, era un periodista compromès que va escriure a El Correo Catalán, El Periódico i va col·laborar amb la revista satírica Por Favor. Abans, havia participat a Vida del Concili, una publicació en ciclostil.

D'aquella època sobreviu El pregó, que encara es ven a les parròquies de Barcelona. Pel que fa a la història de Sant Medir i la Bordeta, el seu llibre Sant Medir, ahir, avui i demà (1948-1996). Cartes amb vent de garbí és imprescindible.

Guardonat el 1998 amb la Medalla d'Honor de Barcelona en reconeixement de la seva dimensió cívica i social, el seu homenatge serà en aquell temple sentimental d'una terra que va ser agrària, obrera i rebel amb causes.