Se celebra a Barcelona la festa del sacrifici i els nostres conciutadans islàmics s'han llançat al carrer per reunir-se a places de Ciutat Vella i posar-se a resar en públic, per desesperació, temo, de Sílvia Orriols, també coneguda com la Matamoros de Ripoll, i previsible incomoditat dels qui passin per allà i s'ho trobin tot ple d'homes amb el front a terra i el cul en pompa, xerrant amb Al·là (que és molt gran, o això bramen els alienats islàmics abans de llançar-se a apunyalar algun vianant).

Un no té res en contra de les celebracions religioses, mentre es desenvolupin amb una certa discreció. Tenint en compte els nostres orígens cristians, encara que un sigui agnòstic (ateu no, que cal tenir la mateixa fe que per ser creient), considera que cal ser tolerant amb les tradicions religioses locals, que, al cap i a la fi, només es manifesten molt de tant en tant, per Setmana Santa i, una mica menys gràcies al consumisme imperant, per Nadal.

També cal ser-ho amb les altres tradicions, a condició que no t'ocupin les places de la teva ciutat per a la celebració de resos col·lectius. Els catòlics tenen el detall d'anar a l'església quan volen resar, i un pensava que els islàmics feien el mateix, però ara resulta que els ha agafat per ocupar l'espai públic (després de deixar la dona al seu domicili, és clar, ja se sap que la dona, la cama trencada i a casa: és la seva cultura i cal respectar-la, diuen els beneits multiculti).

Si ens diferenciem en alguna cosa els catòlics (nominals o creients) i els islàmics és que el nostre és una democràcia (imperfecta) i el seu, una teocràcia invasiva que obliga a resar cinc cops al dia i a morir-se de fam durant el mes del Ramadà.

No es tracta aquí de reivindicar la prioritat nacional (tant se val la d'Abascal com la d'Orriols), sinó de recordar als nostres conciutadans de l'Islam que això és una societat tirant a laica en què la religió no és obligatòria, però sí respectada, mentre es cultivi sense interrompre el ritme habitual de la ciutat.

Als catòlics ens va costar el nostre treure'ns de sobre l'Església, que durant segles va estar fent la seva santa voluntat, arribant a l'extrem d'enviar gent a la foguera des de l'anomenada Santa Inquisició.

I ara que ens hem desfet (no del tot) dels nostres clergues, no estem per venerar els aliens (que, a més, ves a saber quins missatges dissolvents poden arribar a enviar des de les mesquites: hi ha algú que vigili aquest possible focus de terrorisme?).

D'aquí a poc, tots experimentarem una sobredosi de cristianisme amb la visita del papa Lleó XIV. Els que encara recordin el Congrés Eucarístic barceloní dels anys 50 (que li va servir a Eduardo Mendoza per a una de les seves novel·les), es poden fer una idea del que ens ve a sobre.

Als altres ens tocarà improvisar i intentar no coincidir amb Sa Santedat. En uns dies tornarem a la normalitat, però la visita a la Sagrada Família no ens la treu ningú i ja m'imagino els fanàtics del patronat buscant l'aprovació papal per procedir a l'enderroc de quatre o cinc illes del carrer Mallorca per instal·lar l'Escalinata de la Glòria, que és la millor manera d'arrodonir la mona de Pasqua en què hem convertit l'església de Gaudí entre les cúpules i els sants encarcarats de l'inefable Subirachs.

O sigui, estimats islàmics, que ja en tenim prou amb el nostre com per haver de carregar també amb el vostre. Una mica de seny: els catòlics a l'església, els jueus a la sinagoga, els evangèlics a l'estadi més proper i els àrabs a la mesquita. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots.