Quan jo era petit, feien per TVE (l'única que hi havia) una sèrie nord-americana titulada Viatge al fons del mar, creada per Irvin Allen i protagonitzada per Richard Basehart en el paper de l'almirall Harriman Nelson, al capdavant d'un submarí experimental anomenat Seaview, que als escolapis anomenàvem el Sibius perquè no sabíem anglès i teníem alguns problemes per entendre el doblatge sud-americà de la sèrie.

Com és d'esperar, el Seaview (o Sibius) s'enfrontava a tot tipus de perills i amenaces de les quals sortia com podia i, sovint, una mica abonyegat. En aquell moment, l'almirall Nelson contactava amb un sector de la tripulació batejat com a Control de danys, que estava sempre a càrrec d'un tal Kowalski, que solia aparèixer a la pantalla angoixat mentre intentava controlar les fuites d'aigua que l'estaven xopant.

Actualment, a Catalunya, el paper del Seaview el juga el partidet polític Junts, el cap del qual, Carles Puigdemont, s'ha convertit, ens agradi o no, en el nostre almirall Nelson. Però a diferència d'aquest, en Puchi no compta amb un departament de control de danys ni amb un Kowalski que l'informi de com està el pati. I així li va, com es pot comprovar amb l'espinós assumpte de l'elecció d'un alcaldable per la Barcelona del 2027.

Els seus escollits han anat fent aigües durant els darrers mesos, malgrat l'aparent tronera dels presumptes candidats: Jaume Giró, Artur Mas (àlies L'astut), Damià Calvet, Elena Fort, l'exconseller Josep Maria Argimon (en procés de ser empurat per la seva galvana a l'hora de vacunar contra la COVID a policies nacionals i guàrdies civils), Tatxo Benet… Quin elenc!

Però tots van acabar passant d'en Puchi i dient que ells no pensaven participar en cap mena de primàries i que gràcies per l'oferta, però no, gràcies. Finalment, va semblar que hi havia un candidat disposat a dir que sí, Josep Rius, però fa uns dies es va donar de baixa de l'assumpte.

Em temo que és el que té intentar controlar les coses des del quinto pino, mentre que Xavier Trias no s'ha mogut de Barcelona i no ha parat fins a aconseguir que el seu amic Jordi Martí Galbis es postuli per al càrrec d'alcaldable.

La darrera ocurrència d'en Puchi, proposar l'advocat Alonso-Cuevillas (es va llançar a l'arena electoral, sense que ningú li ho demanés, com un espontani taurí), que serà qui s'enfrontarà a Martí en unes primàries, tampoc sembla que vagi a sortir gaire bé. Potser Cocomocho sigui el president més legítim de tots els que es fan i es desfan, però a Barcelona, qui sembla tallar el bacallà electoral és l'ínclit doctor Trias i Vidal de Llobatera.

Evidentment, tot aquest sindiari organitzatiu l'únic que aconsegueix és que l'elector pensi que el partit d'en Puchi és Can Pixa i rellisca. A Junts no hi ha control de danys, no hi ha cap Kowalski i la nau va com va (si se'm permet parafrasejar Fellini).

En comparació, al PSC sembla regnar un ordre i una disciplina admirables: no hi ha més candidat que Jaume Collboni pels segles dels segles. La qual cosa dona una impressió (potser sigui falsa) que el partit funciona com un rellotge suís.

No és que Collboni sigui el nostre cabdill providencial, però té la ciutat més o menys endreçada (encara que els assassinats a trets o a ganivetades estiguin creixent de manera exponencial últimament), la gent sembla haver-se acostumat a la seva presència, és un home de tracte cordial a la distància curta (en dono fe), sembla preocupar-se sincerament pel problema de l'habitatge (encara que no el resolgui) i el terror estès entre la població davant la possibilitat (escassa) que els comuns tornin al consistori juga a favor seu, encara que només sigui com a mal menor.

Tothom sap qui és Jaume Collboni, però gairebé ningú coneix Jordi Martí Galbis. A Junts tenen un any, més o menys, per aconseguir que el seu candidat sigui identificat per la població de Barcelona, però no estic segur que ho aconsegueixin.

Trias ha optat per un convergent de tota la vida en una època en què Convergència ja no pinta res (i Junts, tres quarts del mateix). I això després del llarg sainet de Waterloo amb els seus candidats a alcaldable, que ha estat tirant a penós.

En comparació, el del PSC és un llarg riu tranquil les aigües (possiblement estancades) del qual no alteraran el probo funcionari Martí. Per no parlar de Pisarello: els comuns acabaran lamentant haver-se desfet de Bob Pop, qui, almenys, donava una mica més de vidilla.