El Tour partirà de la ciutat de Barcelona. Tot està previst perquè sigui una gran festa ciutadana, i a la plaça Catalunya ja s'ha instal·lat la botiga oficial de l'esdeveniment, amb tots els mallots dels ciclistes favorits. L'esdeveniment, més enllà que pugui fascinar els amants del ciclisme –que són molt nombrosos—planteja una doble reflexió.

L'equip de govern de l'alcalde Jaume Collboni n'és conscient. El Tour, amb aquesta etapa que donarà el tret de sortida a tot el recorregut, anomenada Le Gran Départ, tindrà lloc el 4 de juliol amb una contrarellotge per equips.

L'esdeveniment planteja, per tant, una primera pregunta: Ho necessita la ciutat de Barcelona per ser, de nou, el centre de totes les mirades, per mostrar per televisió el millor escenari, els monuments més significatius amb la Sagrada Família com a gran estendard? El que vol Barcelona és que el turisme no s'oblidi mai de la ciutat?

Els esdeveniments esportius suposen un gran reclam i quan apareixen oportunitats d'aquest tipus, com el Tour de France, és millor no deixar-les escapar. Més encara quan aquest esport viu un gran moment, amb un enorme Tadej Pogacar. L'eslovè ja és considerat com un dels més grans ciclistes de tots els temps.

Tanmateix, el Tour a Barcelona pot tenir una altra lectura, més interna, vinculada a les pròpies necessitats locals. El recorregut d'aquesta primera etapa –n'hi haurà tres a Catalunya, com expliquem avui a Metrópoli, amb diferents festes ciutadanes—es realitzarà per barris que no solen atreure la mirada del turista.

Arrencarà al Fòrum i finalitzarà a l'Estadi Olímpic. I al seu inici, als barris del Besòs, passarà pel carrer Josep Pla i per la Rambla Guipúscoa. També, és clar, els ciclistes recorreran altres punts clau, com el carrer Mallorca, i el Passeig de Gràcia.

Però passarà per barris on els barcelonins podran gaudir d'un esdeveniment únic, al costat de casa seva. I això pot suposar una enorme injecció d'orgull col·lectiu.

No és una qüestió menor. El sentiment comunitari és ara més necessari que mai per plantejar mesures de resistència i de solidaritat davant temps que es dibuixen molt complicats.

Barcelona, una ciutat que va voler ser una marca i que pot ser devorada per ella, necessita cada cop més aquests llaços comunitaris. El Tour, és clar, no pot ser la resposta a moltes necessitats i mancances –l'habitatge com a gran assumpte col·lectiu—però aquest orgull de ciutat pot ser positiu.

L'altre assumpte, és clar, és que una ciutat que ha tingut èxit –és millor que estigui a la lliga de les grans urbs internacionals que ser una ciutat de províncies—no pot despistar-se. I els responsables municipals ho saben.

El turista, el viatger, les famílies que desitgen passar uns dies en una ciutat agradable, han de tenir al·licients. I la potència de Gaudí, del Modernisme, algun dia no serà tan evident.

Renovar els atractius de la ciutat, plantejar una oferta cultural d'altura, esdeveniments importants, exposicions úniques –aquí hi ha la possibilitat que obri el Museu Carmen Thyssen al que va ser el cinema Comedia—serà imprescindible perquè Barcelona mantingui el seu poder entre moltes altres ciutats internacionals.

Per això la paradoxa és clara. L'Ajuntament ha plantejat el recorregut d'aquesta etapa inicial del Tour pensant, primer, en els veïns i veïnes de Barcelona. Però de reüll mira l'atractiu d'altres urbs europees. I és conscient que no es pot viure de rendes, que la ciutat no pot estar aturada.

Per què? Barcelona, malgrat altres models que s'haurien pogut plantejar, ja té traçat el seu camí. És una ciutat on el turisme representa sobre el 15% del seu PIB, on l'economia basada en els serveis no pot ser substituïda amb facilitat.

I això, encara que s'ha de gestionar amb intel·ligència, no té marxa enrere.

El Tour, com el millor aparador de la ciutat al món. I com a bandera per mantenir o aixecar l'orgull col·lectiu. Sí, és un esdeveniment que agrada. Encara que s'exigeixi que les administracions han de tenir clares les prioritats i que l'accés a l'habitatge ha d'estar en la primera posició. Perquè si marxen els joves d'una ciutat, què queda?