Els ocells de Bangkok són els mateixos que els de Barcelona. Aquest és el descobriment que fa un dels personatges de la novel·la homònima de Manuel Vázquez Montalbán. Una història sobre allò que la humanitat té en comú, biològicament, però també sobre les esperances que alberguen els éssers humans. Aquí, allà i acullà.

Assentada aquesta unitat, es pot parlar de les diferències. No de les de Barcelona amb la capital de Tailàndia, sinó de les que puguin donar-se amb la capital d'Espanya. Sobretot, entre els dirigents polítics d'una i altra ciutat.

Els ocells que sobrevolen ambdues localitats, per descomptat, són idèntics.

Els que niuen a les institucions, en canvi, mantenen certes diferències.

Collboni és molt menys cridaner que Martínez-Almeida, com també Salvador Illa és menys escandalós que Isabel Díaz Ayuso.

Així, en la política.

En matèria de futbol es donava per fet que el Madrid estava presidit per un senyor seriós i prudent, mentre que el president del Barça semblava un xulopiscines amb propensió a la bufonada.

Aquests dies s'ha vist que no hi ha gran diferència entre tots dos. Tots dos van sobrats. En gestos i en victimisme.

Florentino Pérez va iniciar la seva carrera econòmica amb una empresa catalana (Construcciones Padrós) i va acabar la seva trajectòria política estavellant-se com a número dos per Madrid a l'Operació Roca.

Joan Laporta va coquetejar amb l'independentisme encara que ha mantingut sempre excel·lents relacions amb membres de la Fundació Francisco Franco.

Avui té amb Javier Tebas unes relacions molt més amistoses que el president madrileny. Potser perquè el president de La Lliga va militar a Fuerza Nueva i mai no ha dissimulat les seves simpaties per Vox.

Hi ha, amb tot, una asimetria que val la pena ressaltar: Hansi Flick és un home ponderat i, sobretot, educat. Les antípodes de l'entrenador pel qual sospiren a la capital del Regne d'Espanya: José Mourinho.

Bon o mal professional? Això és irrellevant. Però segur que és una persona molt mal educada, amb uns tons i gestos prepotents, agressius i inacceptables.

Excepte en el futbol i, en els últims temps, en la política.

La generalització de l'insult, del crit, de l'exabrupte en personatges públics és molt preocupant i porta a preguntar-se en què ha fallat l'educació en els últims anys.

Fa ja temps que l'ensenyament és un dret universal a Espanya. Pel que fa a modals, no es nota.

Qui agafi l'autobús V7 a primera hora del matí podrà comprovar com els nens que van a les escoles de Sarrià, moltes d'elles religioses, ocupen els seients destinats als grans amb la mateixa impunitat que els ciclistes i patinadors desallotgen els vianants de les voreres. Sense respecte pels altres.

L'urbanitat no és cosa exclusiva de l'escola, però assentar el sentit de la convivència també hauria de ser una de les seves aspiracions. No ho sembla.

De moment aquest incivisme, excepte en comptades ocasions, es queda en les paraules. Però està a dos passos de convertir-se en acció, és a dir, en agressió.

El futbol era abans un esport i fins i tot un espectacle al qual els pares portaven els seus fills. Ja no és així: gairebé tots els clubs tenen avui una colla baralladora que se sent autoritzada a repartir llenya en nom dels seus colors i que fa que un Barça-Espanyol o viceversa sigui un partit d'alt risc.

De vegades aquests col·lectius reben suport directe de les entitats i dels jugadors més enardits.

No és una cosa nova. El que és nou és la seva generalització. I el que incita a la reflexió és que són bàrbars, però escolaritzats.

Pares perfectament amantíssims es converteixen en energúmens quan s'asseuen a la graderia d'un camp de futbol o prenen la paraula en un parlament.

És d'agrair que, de moment, Barcelona es mantingui relativament al marge. Fins i tot l'oposició municipal és molt més assossegada. Com ha de patir Sirera davant la desmesura de Tellado! O no?

Amb tot, comencen a haver-hi brots preocupants, com el del diputat de Vox al Parlament que fa uns dies amenaçava Najat Driouech, diputada d'ERC amb “deportar-la” quan hi hagi ocasió. Una xenofòbia compartida amb dirigents d'Aliança Catalana i de Junts.

Tot això és reflex d'una pèssima educació que va a més. I cal mirar l'escola perquè l'educació no és només formació per al treball, hauria de ser també estímul per a la convivència.

Ha deixat de ser-ho i la prova màxima és l'entrada als centres educatius dels Mossos, responsables de l'ordre públic. Perquè no hi entren per fomentar-lo sinó per imposar-lo i mantenir-lo.

Un senyal inequívoc que els dolents (els del futbol i els de la política) van guanyant. Per golejada.