Tornen les cues de pakistanesos al Raval
"Fer aquesta regularització, i fer-la així, només és fruit de la irresponsabilitat i d'una mala praxi administrativa del Govern d'Espanya o d'un càlcul polític electoral equivocat dels partits que el sostenen o de totes dues raons"
Corria el mes de març de 2014. Se celebraven les eleccions primàries del PSC de la ciutat de Barcelona per designar el seu alcaldable a les eleccions municipals a convocar l'any següent. En aquells comicis interns va destacar, a més del resultat electoral final, les cues de pakistanesos que acudien a votar en aquelles primàries socialistes al barri del Raval. Encara més sorprenent va resultar, que aquests singulars electors reconeguessin sense embuts que no sabien per a què ni al candidat a qui votaven a les urnes. Va sortir victoriós a les urnes per un estret marge de sufragis i una àmplia controvèrsia, Jaume Collboni.
No aprofundiré en aquest episodi, però és inevitable que alguns el recordem quan s'entreveuen, una dècada després, altres cues de pakistanesos al Raval. És obvi que el motiu és un altre. Ara, es tracta d'obtenir els beneficis derivats de la regularització extraordinària d'immigrants il·legals.
No es tracta de promoure vots dirigits, almenys en aquest moment, però sí de les legalitzacions pertinents encaminades a permetre treballar persones en situació irregular al nostre país. Aquesta vegada els sol·licitants agrupats en cues davant dependències públiques són de diferents nacionalitats, sent la pakistanesa una de les més recurrents.
El procés de regularització és tan precipitat com erroni. És laxe al no exigir-se, juntament amb els antecedents penals, els policials que podrien determinar si el sol·licitant estranger té causes judicials pendents de resolució o de sentències condemnatòries no fermes. En tractar-se d'una regularització massiva i excepcional. S'hauria d'haver incorporat aquesta exigència particular per ratificar que el sol·licitant, lluny de trobar-se a Espanya per trobar una oportunitat de vida, no fa del delicte el seu hàbit conductual. L'informe governatiu que podria resoldre aquesta qüestió ni es concreta ni és vinculant en el Decret de regularització.
D'altra banda, el contracte laboral només és exigit amb una durada mínima de 90 dies, sense precisar concreció d'hores ni de retribució. N'hi ha prou, alternativament, amb una declaració simple de voler ser autònom, treballador per compte propi, sense altra determinació. Per si la raó laboral o familiar, també prevista, no pogués acreditar-se, és suficient aportar un informe de vulnerabilitat.
Aquest darrer document no té cap interpretació per a l'avaluació suficient dels criteris a aplicar (personals, socials, econòmics, etc.), per ser considerada favorable la seva emissió. Tot l'anterior, unit a l'exigència d'una residència continuada i, per exemple, almenys cinc mesos, acreditada la presència continuada, per exemple, al padró municipal, des d'abans de l'1 de gener de 2026, converteixen aquesta regularització en un colador.
És inèdita pel seu abast i exigències i no serà l'última. S'ignora, d'altra banda, quantes milers de persones hi accediran, probablement més del mig milió previst, i a les quals caldrà afegir les desenes de milers d'estrangers, “els néts” d'espanyols, que han sol·licitat la nacionalitat “excepcional” emparant-se en una normativa legal recent.
A això, afegeix-hi el col·lapse administratiu que generarà i que agreujarà les demores en la resolució dels centenars de milers d'expedients d'estrangeria ja iniciats o en tramitació conforme a la llei per arrelaments diferents d'obtenció i de renovacions de permisos de residència i de treball, a més dels de nacionalitat ordinària i “extraordinària” en curs.
Fer aquesta regularització, i fer-la així, només és fruit de la irresponsabilitat i d'una mala praxi administrativa del Govern d'Espanya o d'un càlcul polític electoral equivocat dels partits que el sostenen o de totes dues raons. Es promou la mateixa amb la Unió Europea que qüestiona el procés i les seves conseqüències i amb un Congrés de Diputats al qual se li ha furtat incidir i decidir sobre l'oportunitat d'aquesta regularització, el seu procés i l'abast.
S'aplica el “regularitzi's a qui vulgui” i no a qui Espanya necessita o a qui s'hagi fet creditor d'aquest dret. Fer-ho, i fer-ho així, en l'ara o en el com, és un error del qual se serviran aquells que veuen la immigració com un problema.
La immigració és tan necessària com ho és que sigui ordenada i exigent per a aquells a qui Espanya obre portes i els seus braços. En correspondència se li ha d'exigir legalitat, d'acollida de quanta el país pugui absorbir en serveis, sostre i ocupació i integració i respecte a les nostres costums i a la convivència.
