El problema de l'habitatge és un llastre a la nostra societat, però encara ho és més quan l'habitatge es converteix en objecte llençadís contra el contrari. El que ha passat aquesta setmana al Congrés n'és un exemple clar i palpable.

Es pretenia blindar els milers de llogaters que veuen el final del seu contracte, però ha estat impossible per raons polítiques, però també perquè la política espanyola està en aquesta matèria en posicions irreconciliables.

Al final, la casa sense escombrar i un munt de ciutadans als quals no els arriba la camisa al cos. La culpa és del govern actual, sí, però és patètic veure el PP, Junts i ERC clamar contra el PSOE oblidant-se que ells han governat durant anys i no han fet ni brot i ara presenten grans solucions que semblen locions de creixepèl venudes a fires.

Però el sidral ve de més avall. De les estadístiques. El paper ho aguanta tot i les dades són interessadament interpretades. El parc total de lloguer s'estima en 240.369 unitats a la capital catalana.

Si s'amplia el focus a tota la demarcació de Barcelona, la xifra s'eleva a 589.272 habitatges de lloguer sota contractes vigents. Els petits propietaris són el 76,7%, els que lloguen només un habitatge, cosa que representa prop del 40% del total d'immobles de lloguer. Els grans tenidors controlen el 45% del total i són uns 8.500. Si es tenen en compte les xifres del portal Idealista només són un 5% del total. La cosa no quadra.

I no quadra quan parlem de preus. Publicàvem a Metrópoli al febrer “El preu del lloguer puja a Barcelona, però se situa per sota dels valors previs al 'topall'. Les dades oficials de l'Incasòl indiquen que els lloguers van augmentar un 1,75%, fins als 1.153,11 euros de mitjana”.

Però es podia mirar d'una altra manera com va fer El Periódico “El lloguer puja a 41 barris de Barcelona: els preus van de 600 euros mensuals a Ciutat Meridiana a 2.248 a Pedralbes. El metre quadrat es va incrementar a tots els districtes al llarg de l'any passat, segons els contractes signats”. En conclusió, som la ciutat més cara d'Espanya i recordeu, necessitem 10.000 habitatges a l'any per cobrir mínims.

L'oferta s'ha reduït un 90% en els darrers cinc anys i malgrat la limitació de preus, el cost per metre quadrat ha pujat un 7,4% l'últim any, amb lloguers que tenen una mitjana de 1.160 euros mensuals a la ciutat. I un afegit: molts propietaris estan retirant els seus habitatges del mercat de llarga durada, optant pel lloguer de temporada, d'habitacions o la venda, i Barcelona se situa com la ciutat que té el major volum de famílies competint per un habitatge de lloguer, duplicant Madrid.

Per aportar llum al maremàgnum de xifres, el Ministeri de Consum en col·laboració amb l'Institut de Filosofia del CSIC ha encarregat una sèrie d'informes sobre habitatge pagats amb fons europeus.

L'informe diu que a les grans ciutats, els multiarrendadors controlen una proporció encara més gran del mercat del lloguer que al conjunt d'Espanya, tot i no incloure les persones jurídiques. Las Palmas encapçala la llista, amb un 64,9 % d'habitatges de lloguer en mans de propietaris amb dos o més habitatges, seguida de Santa Cruz de Tenerife (64,6 %), Palma de Mallorca (63,1 %), Barcelona (60,8 %), Madrid (56,4 %), València (55,0 %) i Màlaga (51,6 %).

Sorprèn que els signants de l'estudi sociològic qualifiquin de “multiarrendadors” les persones que lloguen un mínim de dos pisos. Una de les conclusions em va sorprendre “l'augment de l'oferta no ha suposat una democratització del mercat del lloguer. Al contrari, ha consolidat una estructura en la qual qui ja tenia diversos habitatges són qui més han crescut i qui més capacitat tenen per seguir ampliant la seva presència al mercat”.

Aquesta tesi no és nova. És una tesi del Sindicat de Llogateres, és a dir, una tesi de part. Crec que no seria compartida per l'Associació de Propietaris d'habitatges de lloguer, ASVAL, que va néixer “amb l'objectiu de promoure el desenvolupament del lloguer residencial a Espanya” i no està present a l'estudi.

Ho dic perquè el coordinador de l'estudi -han de fer més estudis encarregats pel ministeri de Bustinduy- és Javier Gil, investigador Ramón y Cajal del CSIC, Doctor en Sociologia per la UNED. Autor de “Generació llogatera: un nou paradigma d'habitatge per acabar amb la desigualtat”, on defensa les seves tesis com a fundador del Sindicat de Llogateres a Madrid i del Sindicat de Llogateres a Barcelona.

No se m'acut posar en qüestió la capacitat professional del senyor Gil, no sóc qui per fer-ho, però sí que poso en qüestió la seva idoneïtat per coordinar un estudi que ha de donar eines a l'executiu per prendre decisions.

També sorprèn que l'estudi l'encarregui el Ministeri de Consum. On és el d'Habitatge? A la sociologia hi ha la solució al problema. L'estudi, que considera multiarrendador qui llogui més de dos, suma d'una tacada un 15% el control que exerceixen al mercat de Barcelona els grans tenidors. No vull ni saber què ha costat aquest estudi que només té 15 pàgines i no aporta cap proposta.

Ja no demano alternatives, però si hi hagués una proposta seria genial. Que amb l'embolic que hi ha ens gastem diners per fer informes només amb xifres -recollides d'altres institucions de l'Estat- i amb càrrega ideològica em sembla superflu i una pèrdua de temps.

Ens ho hem de fer mirar. Una cosa és sentir la seva opinió i una altra que el Sindicat de Llogateres sigui assessor de l'executiu.