Que el temps no passa a la mateixa velocitat per a les administracions públiques que per al comú dels mortals és més que evident. Els governs prenen cada dia decisions que suposadament milloren les condicions de vida dels ciutadans, però que començaran a aplicar-se en un futur llunyà.

A l'entorn metropolità conviuen el Bicing barceloní amb l'AMBici de l'Àrea Metropolitana. Com si els habitants de Barcelona i de L'Hospitalet i altres poblacions no creuessin sense sentir els límits de cada ciutat.

Vistos els inconvenients que això suposa per als usuaris, s'ha decidit unificar-los en l'horitzó de... 2030!

En els quatre anys que falten hi haurà estudiants que hauran acabat la carrera (o abandonat els estudis), gent que s'haurà mudat a un altre habitatge (i potser a una altra població), per no parlar dels que puguin canviar d'empresa o lloc de treball.

Quatre anys per a un ajuntament no són res. Per a una persona, gairebé mitja eternitat.

Cap empresa privada trigaria tant de temps a aplicar un canvi que beneficiés els seus clients. Que pugui (i per qüestions legals hagi de) fer-ho l'administració pública és un despropòsit i dóna ales als liberals que sostenen que allò públic funciona sempre pitjor que allò privat.

Les raons per a l'ajornament estan relacionades amb les concessions a les firmes que ara gestionen el servei. Però també amb la manca de previsió inicial, derivada de l'absurd que suposa la divisió territorial metropolitana.

Valgui una comparativa: la ciutat de Barcelona té una extensió de 101 quilòmetres quadrats, amb 1,7 milions d'habitants, davant dels 604 km2 de Madrid, on viuen 3,5 milions de persones.

Les xifres són diferents si es compara la ciutat de Madrid amb l'Àrea Metropolitana de Barcelona: 636 quilòmetres quadrats i 3,4 milions d'habitants.

Allà hi ha un únic alcalde, amb un únic ple, davant dels 36 de l'AMB.

La divisió territorial napoleònica és una llosa per al conjunt de les poblacions metropolitanes, però els interessos particularistes empenyen en la direcció contrària: avui hi ha peticions perquè una part d'una localitat esdevingui municipi independent, però no en sentit contrari.

El resultat és que el disseny de grans infraestructures (carreteres, ferrocarril, mobilitat, abocadors, zones industrials, universitats i hospitals, fins i tot habitatge) topa amb l'exigència de cada alcalde i acaba fent-se sense una visió global. Si es prefereix; disfuncionalment.

I amb l'afegit de dilacions sense fi en les tramitacions.

El cas més escandalós és el de les ajudes a la dependència. El Govern de Salvador Illa ha anunciat la concessió d'ajudes de fins a 200 euros mensuals i, el que és més important, la reducció del temps que necessita la burocràcia per reconèixer que una persona és dependent.

En aquests moments, la mitjana és de 397 dies, davant dels 180 de màxim que estableix la llei.

Aquests 13 mesos d'espera són gairebé res per al responsable governamental, però resulten desesperants per a qui necessita fins i tot una ajuda tan minsa.

Per a algú que supera els 80 anys, 13 mesos poden ser la resta de la seva vida.

L'any passat van morir a Espanya, més de 32.000 persones, la meitat esperant ser declarades dependents i la resta amb la dependència reconeguda però sense haver-li estat atorgada l'ajuda.

Les decisions del Govern català van en bona direcció, però es queden curtes perquè la situació heretada ja era crítica.

És el mateix que passa amb els trens o les carreteres o la sanitat: estaven tan al límit per anys de retallades (a Catalunya el pioner de les rebaixes va ser Artur Mas) que qualsevol contratemps amenaça de col·lapsar el sistema.

Quedi per a una altra ocasió parlar del temps a la judicatura, que actua amb gran celeritat en alguns casos (Ábalos, Begoña Gómez) però resulta molt més que lenta en d'altres (Kitchen, Montero, Pujol i els que afecten la dreta en general). I és que les seves senyories, ja se sap, mengen en taula a part, de manera que no els afecta ni el rellotge, ni el calendari.

Miren el temps com si fossin immortals.

Tot i que convé recordar que Gulliver, després d'haver partit de Liliput, va prosseguir els seus viatges per altres mons, arribant al país dels immortals on a vegades, naixia un nen destinat a la immortalitat. Johnathan Swift assenyala que no era una benedicció sinó una desgràcia. I s'entén, qui voldria tenir un immortal a casa?