Vagi per davant. Ho hauria fet igual, però amb la que s'ha muntat volia fer una mostra de solidaritat. M'he comprat La intriga del funeral inconvenient del gran Eduardo Mendoza. L'he comprat jo i milers de catalans més, segons les dades del Gremi de Llibreters. No és el primer que em compro de Mendoza. El primer que vaig llegir va ser La ciutat dels prodigis, en què va fer una narració impecable del creixement de Barcelona, amb les seves llums i moltes ombres. Em va impactar.

Ara s'ha muntat la mundial perquè al bo de Mendoza se li ha acudit posar en qüestió què hi pinta Sant Jordi en el Dia del Llibre. Ha dit el que pensava, però en aquest país dir el que es pensa no està ben vist.

És una opinió, una boutade si m'apuren, però és lliure de fer-ho. I el debat, perdoneu-me, em sembla oportú perquè és bo preguntar-se per què ens posem estupends amb Sant Jordi, un soldat romà del segle III, nascut a Capadòcia, una preciosa regió de Turquia, que va ser martiritzat i decapitat l'any 303 per negar-se a renunciar a la seva fe cristiana.

La tradició popular el va convertir en un cavaller llegendari que va matar un drac per salvar una princesa, convertint-se en el patró de Catalunya. Però, compte, no és català, no ens vinguem amunt. I què té a veure amb el Dia del Llibre? Només perquè coincideix la seva festivitat amb la mort de Cervantes i Shakespeare.

Però en l'imaginari nacionalista i independentista, Sant Jordi és una Diada Nacional. I anar contra Sant Jordi és una heretgia que mereix càstig. En aquest punt apareixen les bajanades com la de Puigdemont quan va dir a X “És la revenja dels ressentits. D'aquells que van viure amb amargor l'eclosió de catalanitat després de la mort de Franco i mai la van digerir”.

La ximpleria pren cos perquè Mendoza és autor de Soldats de Catalunya (La veritat del cas Savolta). Llegir no és dolent, senyor Puigdemont, fins i tot s'aprèn.

La grolleria indepe va pujar de to quan Junts demana la retirada de la Creu de Sant Jordi a un escriptor guardonat i prolífic que ha fet de la ironia la seva raó de ser. Però els estirats no entenen de bromes. I menys, els jovenets de les joventuts quan volen fer acopi de llibres de Mendoza per cremar-los a Sant Joan.

La crema de llibres, incultes imberbes, no és nova. La va iniciar el règim nacionalsocialista el 10 de maig de 1933 a la Plaça de l'Òpera de Berlín i va consistir en una acció realitzada específicament per estudiants -també professors- del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany. Aquests intolerants -com la molt catalana jovenalla de Junts- van llençar al foc de manera pública llibres d'aquells autors que havien estat condemnats a l'ostracisme per considerar-los "perillosos".

Va ser el gran dia de l'“Acció contra l'esperit antialemany”. I aquest és el pecat de Mendoza, ser per a ells anticatalà. Encara que només és antinacionalista i antiindependentista, però mal que els pesi és català i de pura raça.

Però els que reparteixen carnets d'identitat, i idoneïtat, catalans no entenen ni això de pensar, ni això de debatre. Hem perdut una bona oportunitat per fer-ho després de la provocació de Mendoza.

Què és Sant Jordi? Com diu el meu amic Manuel Úbeda, que ha tingut un parell autoeditant-se i presentant el seu llibre el dia de autos La perra del Marqués -que em va resultar entretingut, interessant, innovador i ben travat- “Sant Jordi és un dia màgic ple de cultura, llibres i roses”.

Vaja, un dia de tots els catalans, no el dia d'una opció que aquests anys ha passat de l'entusiasme al camí de l'amargor. Ara aquests es trenquen les vestidures per unes paraules i volen que Barcelona passi de De La Ciudad de los Prodigios a La Ciudad de los Mentecatos. Després de sentir-los, tinc molt clar que no arriben a l'alçada de les sabates de Mendoza i que el nostre escriptor de referència té ben guanyada la seva Creu de Sant Jordi.