Avui celebrem, un any més, la festivitat de Sant Jordi i el Dia del Llibre, quan muntem el nostre cèlebre simulacre de ciutat consagrada a la lectura, tan reeixit que ha colat com a realitat en altres ciutats d'Espanya i de l'estranger. Cada Sant Jordi sol ser idèntic a l'anterior, per la qual cosa resulta difícil aportar alguna cosa nova al discurs al respecte. Sort en tenim que enguany han sortit Eduardo Mendoza i Javier Mariscal a esvalotar una mica el corral nacionalista amb les seves declaracions. Ja ho sabeu, Mendoza reivindicant el Dia del Llibre a seques, sense sants, i adduint que el tal Jordi era pràcticament analfabet, i Mariscal donant-li la raó i afegint que quan ens deixi Jordi Pujol, la desaparició del polític hauria de comportar la del sant que porta el seu nom.

Com que els conec a tots dos, us puc dir que a Mendoza sempre li ha agradat dir bajanades, i als seus 83 anys i amb la seva brillant carrera, crec que se les pot permetre totes sense que ningú s'enfadi (encara que ja sabem que la pell del lazi és extremadament fina). Pel que fa a Mariscal, sempre ha estat un bocamoll entranyable que no es pren seriosament ni a ell mateix. Utilitzar-los per donar la tabarra nacionalista resulta, doncs, tan oportunista com mesquí (sobretot, si ho fa algú com Laura Borràs, que hauria d'estar entre reixes).

Diuen que Sant Jordi és el dia en què els autors es troben amb els seus lectors. Però això només passa amb els autors supervendes, ja que, a la parada dels altres, els que venen poc, no s'hi acosta gairebé ningú. Els que hem viscut l'experiència de l'espera del lector que mai arriba sabem com de desoladora resulta. Ho vaig comprovar de jove, quan em va tocar signar (o aspirar a fer-ho) al costat de Terenci Moix: mentre ell tenia una cua quilomètrica de fans, jo em vaig haver de conformar amb l'aparició d'un lector cada mitja hora. Normal, em direu, Terenci era una estrella de la literatura i vostè un pelacanyes (i ho continua sent!). I tindreu raó, però la desmoralització resultava més que evident.

El nostre simulacre anual, això sí, aconsegueix que les llibreries facin el seu agost a l'abril (com els venedors de roses: sembla que als catalans cal dir-los fins i tot quan toca regalar una flor a la parella) i que la ciutat vessi de (suposats) aficionats a la lectura (perquè també cal dir-nos quin és el dia de l'any en què cal comprar un llibre). Vista per televisió, la festa queda vistosa, però si t'enganxa al mig, no hi ha qui avanci amb l'abundància de material humà que ha sortit al carrer: ja conec molts literats (dels que venen poc) que aquell dia s'enquisten a casa i no surten fins que ha passat el xivarri. No sé si és rancúnia o autodefensa, però no crec que ningú es pugui ficar amb ells.

Els índexs de lectura a Espanya no són precisament per tirar coets, però és que les festes i la realitat solen exhibir notables diferències. El mateix passa amb el Saló del Còmic, que arribarà el proper mes: cada any es baten rècords d'assistència, però la venda de còmics, àlbums o novel·les gràfiques es manté en un nivell tirant a trist. Potser és que a la gent li agrada fer veure que llegeix llibres i còmics, i la ciutat sempre es mostra predisposada a aquest tipus de simulacres culturals.

O potser el que em passa és que sóc un escriptor rancuniós que encara no ha superat la seva primera sessió de signatures al costat del gran Terenci. No ho descartem.