El càrrec de Síndic de Greuges de Barcelona està a punt de ser renovat i el seu titular, David Bondia, ha anunciat que vol seguir cinc anys més. És comprensible: 82.000 euros l'any. Si aguanta dos mandats (10 anys) amb les revisions salarials haurà obtingut gairebé un milió d'euros. Així es compensa la vocació de servei públic.
El Síndic vol defensar els barcelonins. Amb afany.
Hi ha tanta gent que defensa el ciutadà que resulta sorprenent que algú pugui tenir una queixa de les administracions.
Al servei d'un barceloní qualsevol hi ha els governs (central, autonòmic i local), el Consell Comarcal i la Diputació de Barcelona. Cinc organismes que el mimen! Tanta atenció resulta gairebé empalagosa.
I la cosa no acaba aquí: cal afegir els defensors del poble, en les seves diverses versions: fins a tres, cadascun depenent d'una administració pública.
Per a què tants? Serà que no es refien els uns dels altres? No han sentit a parlar de les sinergies d'escala?
Hi ha altres administracions que també vetllen pel bé dels barcelonins, sempre a càrrec del contribuent: l'Exèrcit, la diòcesi, els tribunals. Quina murga!
La mateixa idea d'un defensor dels interessos del ciutadà davant uns càrrecs elegits per aquest mateix ciutadà ja és un contrasentit.
Perquè a l'edil i a l'alcalde, als diputats i membres del govern, a tots ells, se'ls pot retirar la confiança en unes eleccions. Al defensor o síndic, no.
Ja va passar amb Rafael Ribó, que es va eternitzar en el càrrec sense que es coneguin casos en què la seva intervenció resultés especialment beneficiosa per als ciutadans. Per a ell, sí. El seu sou era molt més gran que el de Bondia. Més viatges i despeses de representació. Una pasta per compensar-li haver acabat amb el PSUC.
L'any passat, el síndic de Barcelona va rebre 1.623 queixes, però una bona part d'elles (522, gairebé el 30%) van quedar sense atendre.
Algunes ni tan sols van ser admeses i d'altres van acabar derivades a les administracions objecte de la reclamació. Una pràctica fantàstica. Tothom sap que les decisions més justes les pren algú que sigui alhora jutge i part.
Però no cal desesperar. Potser David Bondia vol seguir en el càrrec per analitzar amb calma (amb molta calma) les peticions no ateses.
La veritat és que el consistori podria eliminar la figura del defensor i confiar en l'autonòmic o en el del Govern central i estalviar-se uns bons diners amb els quals sufragar una part important del premi per la pau que pensa donar cada dos anys, amb una dotació de 300.000 euros.
Que el consistori promocioni una cosa així recorda una tira de Quino en què la Mafalda fa una crida a la pau mundial i, quan el seu pare li assenyala la inutilitat del gest, li respon que el Papa i altres dirigents mundials també la reclamen, amb resultats similars: cap.
Un altre destí per aquests diners seria analitzar les queixes, veure quantes tenen raó i responen a disfuncions de l'administració municipal i corregir els errors.
De moment, la principal aportació de Bondia és haver aconseguit un acord amb el Col·legi d'Advocats per promoure accions en benefici de la ciutadania. I és que ell sol, és clar, no pot amb tot.
El Síndic és designat pel ple municipal, després d'un procés de participació ciutadana que deixa molt a desitjar. Bondia va ser qui més vots va obtenir el 2021: en total, 1414. És a dir, gairebé res sobre el total de votants potencials.
L'Ajuntament de Barcelona ha dubtat sobre si repetir aquest procés, donat el poc interès despertat entre la ciutadania. Al final Collboni ha cedit a les aparences.
Si de veritat es vol saber l'opinió de la ciutadania, caldria establir un percentatge mínim de votants per sota del qual tots els candidats quedessin desqualificats.
És més que probable que la poca participació es degui a la manca de confiança dels ciutadans en la figura del síndic, convertida en un element més de l'engranatge d'una administració.
Bondia sap que la seva nòmina depèn més de la voluntat dels regidors que del suport ciutadà. Algú dubta de quin costat s'inclinaran les seves actuacions?