Acabats els viacrucis de Setmana Santa, continua el viacrucis més llarg de Renfe. Quan es compleixen gairebé vint anys de la publicació del llibre Renfe: la vergonya (vergonya). La seva autora, Elena Martínez (1983).

Signa el pròleg l'aleshores periodista i ara senador Francesc Marc Álvaro. Diu així: “aquest és un llibre contra la pèrdua d'un temps irrecuperable”. Afegeix: “si has estat víctima de Renfe, aquest és el teu llibre”.

Publicat per Ara Llibres, s'adjuntava una enganxina de solapa per a passatgers amb el lema Renfe: la vergonya. És una antologia de textos de diversos diaris i de personatges que expliquen o menteixen sobre una de les desgràcies d'Espanya, que són els trens.

“Jo naufrago un dia sí i un altre també a bord dels trens de Rodalies de Renfe. […] És un destí tràgic que es repeteix diàriament, com un malson de pel·lícula, i no puc fer res, només cagar-me en la mare que els va parir”, s'alleuja Álvaro.

Afegeix un diccionari de deu paraules escoltades durant els seus penosos trajectes. Són: “Absurd. Colonialisme. Degradació. Desinformació. Desprotecció. Impotència. Impunitat. Indiferència. Mentida. Menyspreu”.

La primera notícia data de 2007 a la revista En punto, publicació de Renfe Operadora. El titular insulta les seves víctimes i les remata així: “Renfe és capaç de donar un servei amb qualitat, fiabilitat, seguretat i puntualitat a tots els seus clients”.

Aquell any hi va haver 1.100 trens afectats per incidències. Un milió i mig de perjudicats en set mesos. Foment va invertir la meitat a Rodalies Barcelona que a Madrid. Era quan es van estrenar trams de l'Ave entre Còrdova i Antequera, i entre Lleida i Tarragona.

Protagonista de les desgràcies era la ministra de Foment Magdalena Álvarez, que culpava de la seva pròpia incompetència al PP. El 2006, Manuel Benegas, director general d'Adif, va culpar d'un altre fiasco a l'Empordà a “una tromba d'aigua que només passa cada mil anys”. Fals.

Algunes llandes a les xarxes socials es llegien en comentaris com “estem tips de ser tractats com a bens”. Alhora que s'encoratjava a talls, manifestacions i accions directes contra Renfe.

El 2006 va ser un altre calvari. Avaries que van afectar mig milió de viatgers. Amb incidències tan dramàtiques com el 13 de novembre, quan desenes de passatgers van quedar atrapats dins d'un túnel a l'estació de Sants i van haver de sortir pel seu propi peu.

La primera avaria de 2007 va ser al sistema de senyalitzacions de l'estació de França. Cinquanta persones cegues es van manifestar a Sants perquè les màquines expenedores no eren accessibles per a invidents.

Escrit així semblaria un esperpent cinematogràfic de Berlanga, si no fos perquè era i és una maledicció quotidiana. Fins al punt que el problema va ser portat a la Comissió Europea. J.L. Zapatero va prometre que el caos de Renfe “s'acabaria a mitjà termini”.

La llista de reclamacions i les respostes de Renfe esquivant responsabilitats superen el desvergonyiment. Així que quan algun viatger demana “motoserra”, “tots acomiadats sense indemnització”, “privatitzar i començar de nou”, els revisors, si n'hi ha, s'amaguen.

Parodiant els humoristes Tip i Coll, “alguna setmana parlarem de l'actual ministre de Transports”. Per anomenar aquest subjecte d'alguna manera.