El cas del Pepe posa la pell de gallina. Estava en la seva rutina, passejant i prenent el sol en plena Setmana Santa. A la seva cadira de rodes perquè, amb 66 anys, la seva salut no és per tirar coets. I aquesta tranquil·litat es veu truncada per un individu que el veu presa fàcil per robar-li una cadena d'or que portava al coll. I el Pepe es va defensar del lladre que portava un ganivet. Va ser més ràpid que l'agressor i el caçador va acabar sent caçat.

Tanmateix, el Pepe està passant per un calvari. El primer és la pregunta més idiota: per què portava una navalla? El meu pare sempre en va portar. No era estrany veure'l assegut menjant un tros de pa amb xoriço al Paral·lel mentre mirava la gent o xerrava amb els seus veïns. La seva navalla era la seva companya. No per atacar, sinó perquè li era un utensili inseparable que l'acompanyava des de la seva Galícia natal. El Pepe la portava, i què!

El seu delicte és defensar-se d'un agressor que sí que anava armat amb intenció de delinquir. Però el jutge, en una mostra de miopia, l'envia al calabós. No crec que sigui per risc de fuga, senyor jutge, com vostè afirma. Perquè el Pepe gairebé no camina, perquè es cansa i va en cadira de rodes. Fugir? En quin món viu la justícia? La prova del cotó és que després dels fets no va anar al calabós, va anar a l'hospital per la seva dependència a una màquina d'oxigen.

A mi em sembla una aberració, però ho cregui o no, el Pepe és a Brians 1 amb presó provisional comunicada i sense fiança. El jutge a casa seva, còmodament. El missatge de sa senyoria és, a més: si t'intenten robar, et deixes i punt. No et defensis perquè, d'entrada, un jutge a la seva butaca et portarà a tu a la garjola. Anaves a prendre el sol, prendre una canya i una tapa, apareix un indesitjable, et defenses i el jutge t'envia a la presó.

La causa està oberta, però el marge d'interpretació no deixa gaire marge. Portar una navalla no és una acusació, com algunes informacions deixen entreveure. I parlant clar, menys al barri del Bon Pastor. Un barri que sa senyoria segur que no sap ubicar al mapa i menys que alguna vegada l'hagi visitat.

Com a molt, s'haurà acostat pel centre comercial que es va crear al barri als terrenys d'aquella empresa metal·lúrgica on treballaven molts veïns del barri.

“La família de l'afectat no dona crèdit. La resolució del jutjat es basa en el "risc de fuga". "Una persona en cadira de rodes, amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (EPOC), amb necessitat d'oxigenoteràpia, malformació de Chiari tipus 1...", detallen a aquest mitjà els seus familiars”, publicàvem a Metrópoli.

Segur que el jutge té nombroses raons per dictar la resolució que ha dictat. La primera, sens dubte, és que era diumenge i tenia ganes de passar pàgina a la guàrdia i el cas no mereixia més atenció.

Això del risc de fuga no sorprèn només la família, sorprèn qualsevol persona que no sigui el jutge de torn. No sé com pot fugir una persona amb aquest estat de salut, ni amb quins mitjans. Perquè això d'anar-se'n de picos pardos només ho poden fer els que tenen possibles, senyor jutge.

Ha demostrat la justícia la seva insensibilitat i l'absència de raonament. I ha demostrat que no té ni idea del que és ser vulnerable. Cert que el cas ha d'anar fins al final, fins a una sentència, però segur que per un camí menys miserable perquè ara tenim jutges que necessiten aprovar el primer curs d'urbanitat.

El Pepe té dret a ser jutjat, però també a ser tractat com una persona, no com un presumpte delinqüent. M'apunto a demanar la seva llibertat, i ja si és possible, i mentre duri el malson, que pugui viure amb dignitat. Només volia prendre el sol, senyor jutge. Passi el que passi amb aquest cas, el problema és que el jutge seguirà al seu lloc.