El 28 de setembre de 2011 va acollir la plaça Monumental la darrera corrida de toros a Barcelona. Hi van torejar José Tomás, Juan Mora i Serafín Marín (nascut a Montcada i Reixac). Després, res. El Parlament va aprovar una norma que les prohibia.

S'ha escrit molt sobre els motius. El principal dels al·ludits era la crueltat envers l'animal. Jordi Portabella, que va ser regidor per ERC, va arribar a parlar del patiment psicològic de la bèstia, tot i que mai va poder precisar en quin moment hi va haver un déu que els insuflés ànima (psique, en grec).

Els republicans són alhora paladins antitaurins i acèrrims defensors dels correbous al sud de Catalunya. A vegades amb foc a les banyes.

Potser Portabella els va convèncer que els toros només senten si són de lídia o que deixen de sentir quan es traslladen a les Terres de l'Ebre.

La inquina d'un sector de l'independentisme contra la tauromàquia deriva, en bona mesura, d'associar la festa al que és espanyol. Es persegueix, no pel que pugui patir el toro, sinó per la seva suposada espanyolitat.

Ara mateix, a Barcelona hi ha una entitat que promou recuperar les corrides, després de l'anul·lació en el seu dia de la prohibició pels tribunals. Serà casualitat que aquest organisme estigui encapçalat per algú que, després de ser expulsat de Ciudadanos, milita avui al PP?

Aquesta mateixa setmana s'ha atorgat a Curro Vázquez el premi Nacional de Tauromàquia que el ministeri va abolir. Per fer-ho s'han unit el Senat i els governs autonòmics del PP.

És el que diu, més o menys, la dita: déu els cria i als toros (o contra els toros) es troben.

Al final semblarà que els toros són cosa de la dreta i el seu rebuig, patrimoni d'una esquerra que, a falta d'obres a qui representar, s'entesta a buscar noves banderes.

Un absurd, perquè les corrides, si no fos perquè estan arxisubvencionades, ja serien una activitat residual.

La seva sort ha estat convertir-se en banderí d'enganxament de l'espanyolisme de PP i Vox, i del pare de Felip de Borbó, capaç de viatjar d'Abu Dhabi a Sevilla per veure una corrida. Va ser vitorejat pels assistents.

A l'independentisme aquest assumpte li ve d'allò més bé. Serveix per fingir que les seves propostes són d'esquerres.

Els festivals taurins no són un invent espanyol. Són una tradició mediterrània, com ho testifiquen mil mites: des del minotaure fins a la fundació de Cartago.

A Barcelona, a Catalunya, hi ha hagut (i hi ha) no pocs tauròfils. Des d'un torero tan famós (no només pels toros) com Mario Cabré a una escriptora tan catalana i catalanista com Maria Aurèlia Capmany.

La plaça de toros més antiga de Catalunya és a Olot i la més antiga de terres on, poc o molt, el català s'utilitza o s'ha utilitzat, és La Arena, a Nimes.

Però de què serveixen les dades quan un ja té l'opinió formada?

Així doncs, aquí hi ha els amics de Rufián (els de Catalunya i els de la resta d'Espanya) davant dels toros i els d'Ayuso, a favor seu.

L'avantatge dels segons és que tenen les claus de diverses caixes. Poden regar els taurins amb diners de tothom.

La Comunitat de Madrid aporta enguany uns 7,2 milions d'euros més altres 3,1 milions que costa retransmetre les festes per Telemadrid.

Castella i Lleó, Extremadura, Múrcia i, faltaria més, Castella-la Manxa aporten uns quants milions més per garantir que hi hagi toros que siguin picats, banderillejats i estoquejats. Si no moren, se'ls remata amb el descabdellament.

S'entén que hi hagi gent a qui no li agradi la sang, però anar a la plaça no és, de moment, obligatori.

Cosa diferent és com es paga la festa i la insistència a aconseguir que, si s'acaba, no sigui per diners. És molt més urgent subvencionar les corrides que invertir en pisos protegits o en la millora de la sanitat pública.

Recull Andreu Farràs, al seu llibre sobre els Güell, una anècdota atribuïda a Antonio López. Un dia aquest va perdre una cartera amb 10.000 pessetes (equivalents avui a uns 50.000 euros) i alguns documents. Al cap d'un temps es va presentar al seu domicili del carrer de Portaferrissa un pobre home amb ella, inclosos els diners.

Desastrat com anava, va relatar les moltes misèries que li havien caigut a sobre. López li va donar aleshores les 10.000 pessetes i tantes altres que tenia a casa “perquè vostè pugui refer la seva vida”. Després va agafar un revòlver que acostumava a portar des dels seus temps a Cuba i també li'l va donar amb la següent recomanació: “I si fracassa… aleshores dispari's un  tret”.

No se sap què va ser de l'home, excepte que va agafar els diners. Com els taurins. Triomfaran o fracassaran, però amb les butxaques plenes.

Només per precisar: Antonio López seria un negrer, però quan donava diners eren seus.