Comentava ahir en aquestes mateixes pàgines l'amic Joaquín Romero el costum que té la gent, quan no està obligada a treballar, d'agafar el portante i abandonar la ciutat pròpia a la recerca de pastures més verdes, comparant el turisme amb una nova religió.

Però no sempre va ser així. Les Setmanes Santes de la meva infància eren escasses en desplaçaments, o així ho recordo ja, atès que els meus pares encara no s'havien fet amb la preceptiva segona residència i els dies sense escola consistien en una celebració morbosa de la passió de Crist que anava del sinistre al merament avorrit.

Potser els rics sortien de Barcelona per Setmana Santa, però els soferts representants de la classe mitjana (tirant a baixa) no ens movíem del piset de l'Eixample, si no era per anar a l'església en una activitat coneguda com a “visitar monuments” i que consistia a visitar quatre esglésies seguides i morir-se d'avorriment a cadascuna d'elles.

La indústria de l'entreteniment es posava en mode fúnebre i es retiraven de la cartellera les pel·lícules, diguem-ne, normals (tot el censurades que vostès vulguin), que eren reemplaçades per antigalles centrades en la història sagrada.

Tornaven llavors a la cartellera Ben Hur, Quo vadis, Rei de reis o La història més gran mai contada, que també es podien veure per televisió si ho permetien les processons, que ocupaven una bona part de la programació diària (recordo el meu estupor en assistir a les desfilades del Ku Klux Klan a Sevilla, ja que encara no sabia què eren els natzarens i aquells tipus del capirot em feien molt mal rotllo).

No sé si encara es respecta la quaresma com abans, però quan jo era un nen, a casa es respectava força. Jo no entenia què més li donava al Senyor que la gent mengés carn o peix segons quin dia, però sembla que era una cosa importantíssima que calia venerar.

Avui dia hem superat les velles bajanades catòliques amb l'enorme bajanada àrab del Ramadà, que obliga els fidels a morir-se de gana durant un mes per amor a Al·là (una vegada més, no sé quina mania té Al·là que la gent passi gana o resi cinc cops al dia mirant cap a la Meca): no sé si hem avançat gaire, tot i que l'alcalde cregui que sí amb les seves felicitacions a la comunitat àrab pel Ramadà i el seu oblit de felicitar els meapiles locals per la Setmana Santa.

Que era tota una setmana de dolor si la passaves, com era el meu cas, tancat en un pis de l'Eixample i enganxat al televisor, que només emetia processons (amb les seves queixoses saetes), pel·lícules de romans i, per animar una mica la cosa, el clàssic Beau Geste (que s'agraïa molt) o l'enèsima emissió de Raza, la pel·lícula que va escriure Franco (i que no s'agraïa tant).

Com vostès es poden imaginar, quan acabaven aquells dies de patiment solidari amb el pobre Jesús i tocava tornar a la rutina habitual, un es propulsava a l'escola i al cinema com si no hi hagués un demà. De fet, l'únic que havia valgut la pena del breu període vacacional havia estat la benedicció de les palmes, que tots els nens aprofitàvem per intentar treure un ull a qualsevol adult amb la punta del palmó.

Ja sé que tot això que els explico els sonarà a fotos de Català Roca, però així recordo jo les meves setmanes santes en blanc i negre, plenes de patiment impostat, menjars insípids, processons amb molt de capirot i pel·lícules pies. Sé que, a qualsevol menor de cinquanta anys, tot això li sonarà a xinès, però els asseguro que va existir: jo hi era i ho vaig veure tot.

Per això, a diferència de l'amic Romero, m'inclino per aquesta nova religió que fa sortir la gent de casa seva i els envia a peregrinar per altres indrets: tot és millor que passar-se diversos dies tancat a casa, menjant peix, veient processons i tornant-se a empassar Quo vadis. L'hi asseguro.