Divendres passat, Barcelona estava estranya. El trànsit dels carrers havia disminuït de manera sorprenent, gairebé com en un dia festiu. No sé per què, però no hi va haver escoles, cosa que va contribuir a aquesta estranya sensació de vacances.

L'SCT tenia calculat que uns 580.000 vehicles sortirien de la ciutat amb motiu de la Setmana Santa; és a dir, que gairebé el 30% del parc de l'àrea metropolitana s'anava a llançar a les carreteres, a més d'aquells que optessin pel tren o per El Prat, on estaven previstos més de 13.000 vols.

No és d'estranyar, doncs, que dilluns i dimarts la situació també fos singular: per més estrangers que arribin –les reserves han pujat un 20% per aquests dies--, l'aspecte de la ciutat és diferent.

No omplen els carrers de la mateixa manera, no van als mateixos llocs i tampoc no tenen el mateix comportament. Ni millor ni pitjor: es mouen com a turistes que són, i tenen l'obligació de passar-s'ho bé a tota pressa.

L'oci i els viatges s'han convertit en la nova religió del nostre temps, i les agències de publicitat i les xarxes són el seu evangeli. Qui no fa cua en una autopista o no viu en la seva pròpia pell el puteig dels empleats del handling en la seva justificadíssima reivindicació es perd el millor de la vida. És absurd, però molt real.

Que la Tramuntana fa la pasqua, doncs ja amainarà; que la Costa Brava es posa al 85% d'ocupació –100% les nits de divendres i dissabte--, què hi farem. Com el preu de la gasolina: segur que acabarà baixant; o no, tant se val.

El president de BlackRock, el fons d'inversió més important del món, recriminava l'altre dia als periodistes pels seus enfocaments fatalistes de la realitat amb l'objectiu, deia, de vendre més diaris. Larry Fink, que així es diu aquest home, té por que els mitjans desanimin els ciutadans i els acovardeixin davant el risc i la despesa.

Deu ser una fera en el seu àmbit, però potser va fluix en sociologia perquè si les notícies negatives sobre Donald Trump --que és el que em temo que a ell més li dol--, Iran o Israel tinguessin algun efecte en el comportament de la gent, ens quedaríem a casa.

La nova religió és més forta que tot això. Potser la pandèmia de la Covid li va ajudar a captar devots, però una fe que associa felicitat i turisme potser té més a veure amb una societat que no pensa gaire en el futur, que no li preocupa més que consumir. Creu que el futur està assegurat perquè les quatre últimes generacions d'europeus no han conegut més que aquest món segur en què vivim.

Fa temps que les notícies sobre la bona evolució de l'economia espanyola no ocupen llocs destacats als mitjans, on la polarització i les desqualificacions roben els grans titulars. Només les desplacen les amenaces i els bombardejos d'Orient Mitjà, però tot i ser una cosa tan negativa no fan mal en el nostre ànim.

Al marge dels mitjans i de l'opinió publicada, els ciutadans ens informem veient els carrers, les terrasses, els aeroports, els hotels i el dia a dia de cadascun de nosaltres. Internet acaba per convèncer-nos que les coses van tan bé que ni tan sols una saturació constatable com la que ens envolta és capaç de dissuadir-nos de posar-nos al volant o pujar a l'avió.