Barcelona té un centre —habitualment cuidat de manera que serveixi d'aparador per als turistes— i diverses perifèries, que sovint cauen en l'oblit, fregant la marginalitat.

També la història té centres. Els historiadors tendeixen a fixar-se en les figures destacades: els sobirans que van detentar el poder, els seus protegits i els cortesans, passant per alt el que Manuel Vázquez Montalbán va anomenar “els vianants de la història”.

Ho va veure Bertold Brecht en el seu poema Preguntes d'un obrer davant d'un llibre d'història: “Tebes, la de les set portes, qui la va construir? Als llibres hi figuren els noms dels reis. Van arrossegar ells les pedres?”

Una reflexió similar es va produir aquesta mateixa setmana al Palau Robert, dins d'un cicle dedicat a rememorar els 50 anys de la mort de Franco i la importància del moviment obrer com a agent democràtic.

A la vista de les versions que s'estan donant del que va passar aleshores i en els mesos successius, sembla que la història fos un carro guiat pel Rei i els seus valedors —Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez— mentre que la ciutadania es quedava a veure-les venir.

En aquesta visió, els ciutadans romanen als marges de la història, apuntava Olga Paz, catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Belén López, secretària general de Comissions Obreres de Catalunya, cridava l'atenció sobre la tendència a destacar determinats personatges ignorant l'acció col·lectiva que es donava a vegades darrere o davant o al seu costat.

Passa amb la història de la transició que avui s'ofereix per a consum massiu i va passar en el guió de la pel·lícula El 47. Sense menysprear la seva qualitat narrativa, és obvi que omet la participació de les associacions de veïns. Especialment el paper del PSUC. El margina.

El cicle sobre la mort del dictador, impulsat per la presidència del Govern de la Generalitat, es perllongarà amb diversos actes sobre altres fets dels quals també fa 50 anys: les manifestacions que van omplir els carrers de Barcelona reclamant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia o les vagues del Baix Llobregat en què es relacionaven les exigències de democratització econòmica (millors sous i condicions de treball) amb les de més democràcia política i sindical. Democràcia ciutadana, en suma.

Però compte! Si avui es fes una nova constitució i veient la tendència a devaluar la democràcia, va assenyalar Andreu Missé, director de la revista Alternativas económicas, no seria tan progressista. El que es va aconseguir aleshores va ser, va dir, fruit de la pressió reivindicativa de moviments veïnals, femenins, estudiantils, sindicals, avui menys actius.

La democràcia actual va ser una concessió o una conquesta? Va ser una transició o una transacció en què hi va haver concessions dels poderosos a canvi de no modificar els seus privilegis, obtinguts a l'ombra de la dictadura?

Els tres ponents s'inclinaven per la tesi de la conquesta, amb un paper rellevant del moviment obrer i sindical. Dels sindicats de classe, és clar, no dels corporatius com el Semaf o Ustec.

La diferència és clara: els sindicats de classe associen les condicions particulars a les generals. No ignoren el bé general. Els sindicats corporatius només s'ocupen dels seus propis interessos.

No es tracta de restar importància als diputats que van redactar la constitució, entre ells dos catalans: Miquel Roca, per la dreta civilitzada, i Jordi Solé Tura, comunista. Es tracta de reconèixer el paper de les col·lectivitats.

A Barcelona es va pressionar a favor de la Constitució, de les llibertats, però també de la millora dels barris obrers, anomenats aleshores “barris dormitori” i situats a la perifèria. Marginats.

Amb els ajuntaments democràtics es van aconseguir espais col·lectius per viure, més enllà de les hores de feina venudes i no sempre ben cobrades.

Espais d'integració social, d'interacció, de vida col·lectiva. On, al costat dels tallers i les fàbriques, es forja la força dels vianants de la història fins a fer-los capaços d'empènyer cap al progrés i frenar la degradació.

Amb el vot, amb les vagues i al carrer que, com deia el poeta, havia arribat l'hora de “passejar-nos a cos i mostrar que, ja que vivim anunciem alguna cosa nova”.

Contra els que pretenen que no hi ha solució a la crisi present, benvinguda l'esperança que floreix als marges de la ciutat i es disposa a no lliurar el futur, a forjar un demà en què les injustícies siguin menors.