Barcelona és la capital de Catalunya. Com a tal acull les seus dels diversos departaments governamentals, cosa que no impedeix que recurrentment reclami que algunes institucions espanyoles traslladin la seva seu a la ciutat. Entre d'altres, el Senat.

La descentralització té virtuts. També la concentració. El que no sembla gaire coherent és reclamar que es descentralitzi l'administració dependent de l'Estat i augmentar el procés centralitzador a Catalunya, gairebé sempre mirant cap a la capital catalana.

Joan Clos, quan era alcalde, insistia que la Barcelona del futur (pensava en termes metropolitans) tindria diferents centres. Un d'ells, que ell mateix va impulsar, el nou Besòs.

La veritat és que aquells projectes mai no han estat presos gaire seriosament i Barcelona continua sent centre urbanístic metropolità i concentrant àrees de densa activitat.

Part dels problemes de mobilitat es deuen a aquest excés centralitzador.

Els accessos per carretera es col·lapsen cada dia i gairebé tots els recorreguts ferroviaris (els de Renfe i els de FGC) basculen entorn de la ciutat.

La línia 9 del metro (en construcció) només és metropolitana en unes poques parades, totes elles molt properes a Barcelona. I les penúltimes ampliacions de FGC s'han concentrat a Terrassa i Sabadell. Les últimes, novament a Barcelona.

També la seva perifèria immediata comença a estar saturada.

El tram de l'AP-7 que abans s'anomenava tercer cinturó és una trampa dia sí, dia també. Però el quart cinturó no acaba de tancar-se.

Aquests dies és trista notícia el túnel ferroviari de Rubí, per on de moment no passen les mercaderies, que per motius obvis tampoc poden utilitzar el traçat que creua la ciutat. Però gairebé ningú pensa en un cinturó ferroviari més o menys paral·lel al quart cinturó viari que salvi la més que densa conurbació metropolitana.

El projecte recentment replantejat d'una via que uneixi Lleida i Girona, de traçat similar a l'Eix Transversal, pot resultar d'utilitat, però no per a les mercaderies dels ports de Tarragona i Barcelona.

Són anys de centralisme barceloní. Anys sense reconèixer un fet físic: el territori de Barcelona és molt petit. En termes d'extensió equival al Madrid dels Àustries, és a dir, amb prou feines el seu centre real.

El futur de Barcelona, la solució als problemes d'habitatge i mobilitat passa per pensar en termes metropolitans.

Hi va haver un alcalde no electe, Enric Massó, que va arribar a parlar de convertir el Tibidabo en la nova plaça de Catalunya. Era una manera de defensar l'expansió metropolitana de Barcelona.

És probable, però, que entre els seus projectes no figurés respectar la principal àrea verda de la ciutat, el parc de Collserola, avui inutilitzat per a passejades per la pesta que ha matat uns quants senglars.

El que el Ministeri de Transports està fent a Rodalies és imprescindible, però no deixa de ser un pedaç amb els dies comptats.

Les immobiliàries ja han començat a buscar solars i oferir habitatge a Cornellà, Viladecans, Sant Boi, Badalona, Montcada, El Prat, fins i tot Sitges, Vilanova, Vilafranca, Mataró i Granollers. Topen, és clar, amb problemes de mobilitat.

Si augmenta la població de les ciutats metropolitanes però alguns serveis imprescindibles continuen concentrant-se a Barcelona, els transports no donaran l'abast. Ja no el donen. I es miri per on es miri, a Barcelona no hi ha més terreny.

De la mateixa manera que s'exigeix que algunes empreses públiques tinguin la seu a Barcelona i no a Madrid, caldria començar a pensar que algunes entitats públiques poden instal·lar la seva seu a Sabadell, a Terrassa, a Cerdanyola o a Mollet.

Aquest procés és impensable si hi ha governs nacionalistes. Les propostes territorials del pujolisme no han millorat res, al contrari, han empitjorat la situació.

Pujol va suprimir en el seu dia la Corporació Metropolitana i després va impulsar una organització basada en la comarca, hereva del període republicà. La comarca era el territori a la capital del qual amb mercat es podia anar (i tornar) en el dia. Pujol va passar per alt que la mobilitat de 1936 no incloïa cotxes ni gairebé trens.

Té la seva lògica, CDC era un partit conservador, amb la mirada sempre posada en un passat que només existia en les seves ensoñacions. Però per anar cap al futur, mirar enrere resulta escassament pràctic.