El proper diumenge s'inaugurarà al número 6 del carrer Sant Ramon una placa en homenatge a la inefable Carmen de Mairena (Barcelona, 1933 – 2020), qui va tenir la seva llar (o una cosa semblant) en aquest edifici. L'excusa conceptual és el seu suposat activisme LGBTI, tot i que sempre li feien fàstic les efusions homosexuals en públic, com vam descobrir els lectors del conat de biografia (el seu era un boicot constant) que li va dedicar fa uns anys la il·lustradora Carlota Juncosa (un llibre molt entretingut, però també trist i depriment com la vida de la biografiada).

Miguel Brau Gou, que així es deia realment la nostra heroïna, va tenir una vida de gossos que justifica més d'una placa en el seu honor. Va començar de cupletista (més o menys) masculí, i no li anava del tot malament fins que va decidir convertir-se en dona o, més aviat, intentar-ho a base d'injeccions de silicona i metges de poca categoria.

Els seus fans es van prendre malament la metamorfosi i el pobre Miguel va acabar exclòs del circuit coplero barceloní, havent de recórrer a la prostitució per guanyar-se la vida. La televisió la va redescobrir com a friki i va arribar a sortir al programa de Xavier Sardà Crónicas marcianas.

Va tenir un breu pas per la política autonòmica a les eleccions de 2010, superant en vots la UPD de Rosa Díez: donada la seva habilitat per als rodolins, va crear lemes inoblidables com Artur Mas, te voy a dar por detrás o Pepe Montilla, cómeme la pepitilla. Va ser detinguda diverses vegades com a col·laboradora de la prostitució i va rodar un parell de pel·lícules porno.

A Barcelona, mentre a uns els posen plaques, a altres els les treuen. És el cas de Vicenç Albert Ballester (1872 – 1938), personatge no menys inefable que la Carmen de Mairena, però amb més mala bava, a qui l'ajuntament va posar una placa fa uns anys a la part baixa de la ciutat per haver dissenyat la bandera estelada (copiant-la de la cubana), que tant predicament va tenir durant els anys del prusés.

El problema és que la placa era en un edifici que va ser enderrocat, perdent-se fins que va aparèixer fa uns dies a Wallapop, on es venia per la mòdic suma de setanta euros. Com era previsible, el lazisme ha posat el crit al cel davant el tracte rebut per la placa de l'insigne separatista, així que ja m'imagino en Collboni pujant a Wallapop per restituir-la (ja se sap que sempre cal quedar bé amb els independentistes, encara que siguis sociata), i a veure si aquesta vegada troba un edifici que no hagi de ser enderrocat aviat.

El senyor Ballester va ser en vida un prohom de la independència i, sobretot, de l'odi a Espanya. El delator professional Santiago Espot es va inspirar en ell per assetjar els comerços que no retolaven en català. La veritat és que estava força oblidat fins que li van posar la placa, i després ens vam tornar a oblidar d'ell, fins a redescobrir-lo ara a Wallapop.

Si no fos per la placa que apareix i desapareix i torna a aparèixer, no crec que ningú tingués present a Vicenç Albert Ballester.

No sé vostès, però jo trobo una certa justícia poètica en què es posi una placa a la Carmen de Mairena mentre la del senyor Ballester s'esfondra amb l'edifici on està clavada.

Potser perquè la Carmen mai va fer mal a ningú que no fos ella mateixa, mentre que el creador de l'estelada es va dedicar, bàsicament, a odiar els seus veïns i a propiciar l'enfrontament civil. Va ser la pobra Carmen un personatge esperpèntic i tirant a deixat, però es va guanyar la seva placa a pols.

No puc dir el mateix del senyor Ballester. El següent pas hauria de ser treure-li el carrer a Sabino Arana i donar-li a La Moños.