Els mitjans de comunicació no parlen d’elles. Els escriptors mediàtics, que tant els deuen perquè es beneficien dels seus clubs de lectura, no els citen quan els entrevisten. El seu espai és silenciós. Una tasca, vetllar pel silenci. Són les bibliotecàries i els bibliotecaris. Silenciades.

La Mancomunitat de Catalunya va crear l’Escola Superior de Bibliotecàries el 1915. La seva primera seu estava situada a l’Edifici del Rellotge de la Universitat Industrial de Barcelona. El dirigia Eugeni d’Ors (1981-1954). Durant mig segle, va ser l’única d’Espanya.

Només per dones perquè, segons Ors, cobraven menys i també “per una qüestió estètica, ja que el personal femení reafirmaria el carácter atractiu, amable, polit i endreçat que volem donar a les nostres instal·lacions”.

Cristina Rufí i Juanals és llicenciada en filologia catalana i graduada en Informació i Documentació. Dirigeix una biblioteca municipal lluminosa i tranquil·la. Més de vint anys d’ofici l’avalen. “Tot ha canviat molt. No som com l’estereotip”, explica.

L’estereotip és “senyores grans amb ulleres, monyo i malcarades”. Com la senyoreta Rottenmenyer de Heidi, l’obra de Johanna Spiry, i que en vam veure la versió televisiva de dibuixos animats. També els usuaris anomenats rates de biblioteques. I els ratolins.

“Vam organitzar un concurs de micro-relats sobre biblioteques, i en tots apareixia un ratolí”. Diu. Una altra imatge clavada a l’inconscient col·lectiu és “un magatzem farcit de llibre vells i plens de pols”.

Res a veure amb la Central de Préstec i Serveis Especials de la Generalitat. Ubicada a L’Hospitalet de Llobregat ocupa 5.000 metres quadrats i un edifici de 9.000 metres quadrats. Gestiona el préstec interbibliotecari de Catalunya.

Un problema és l’espai. “Impossible emmagatzemar tots els llibres que es publiquen. S’ha de seleccionar i aprendre a llençar els llibres vells per substituir-los amb noves edicions més actuals”, aconsella.

“Si la cultura és un reducte, les biblioteques som el reducte del reducte”, opina. Perquè a les biblioteques és en l’últim que pensen els gestors polítics. Un dels motius és perquè després de la guerra les biblioteques eren gestionades per la Diputació i la Caixa, no pels ajuntaments.

Quan per llei, la gestió de les biblioteques es va traspassar als ajuntaments, aquests no tenien experiència, no havien tingut mai aquesta funció. No hi havia res preparat: ni pressupostos, ni recursos. “Seria millor que la gestió pengés de la Diputació o de la Generalitat, perquè ens estalviaria molta burocràcia”.

Rufí és una professional ben informada. “Costa molt trobar incentius bons en aquesta societat, la biblioteca és un lloc positiu, que aporta qualitat de vida”. Les bibliotecàries i bibliotecaris ho fan possible amb el seu tracte amable en un entorn acollidor, agradable i gratuït.

“Els usuaris solen venir contents i amb bona predisposició, això fa que nosaltres també podem tenir més bon tracte amb l’usuari que en altres àmbits de l’atenció al client”, compara. S’esforcen per tal que les persones surtin més contentes que quan entren. A més, les biblioteques són, a vegades, un espai de companyia.

“Anar a buscar un llibre a la biblioteca és una excusa per sortir de casa i tenir conversa”. Per això mimen els seus clubs de lectura, un altre bé cultural i social mediàticament silenciat. Incentiven la lectura.

Les biblioteques estan en un difícil equilibri entre els llibres més sol·licitats i comercials i els llibres de més qualitat literària. Entre els autors més coneguts i mediàtics i els que no ho són, però que val la pena conèixer. “Perquè a la biblioteca la qüestió ética està per sobre de la qüestió econòmica i comercial”.

No tot és paradisíac. “Hi ha maleducats de totes les edats i ens han insultat i amenaçat algunes vegades en diferents idiomes”. També els han robat “ratolins” dels ordinadors, han malmès mobiliari i han pintat parets amb esprais.

No es queixa i se la veu contenta perquè “humanament rebo més del que dono”.  Que és molt.