El titular d'aquesta columna podria ser el lema dels comuns, el seu llenguatge envejable mai ha estat a l'altura de les seves obres (i, com va dir aquell, per les seves obres els coneixereu). Durant els anys del colauat, ens vam cansar de sentir parlar Ada Colau i els seus sequaços de la necessitat de defensar el barceloní mitjà dels expats, fons voltor acaparadors de pisos i altra xusma associada a la gentrificació. Però els lloguers no paraven de pujar, no es feia res contra els rapinyaires de la llar, comprar un apartament es convertia en una quimera, les super illes incrementaven el preu de la venda i el lloguer de pisos i, en definitiva, la realitat anava sempre en direcció oposada a les promeses dels comuns.

Segueixen prometent el mateix, com es pot comprovar en el cas del seu alcaldable per a les eleccions de l'any vinent, Gerardo Pisarello, qui segueix insistint en una defensa de l'inquilí barceloní que mai s'ha posat en marxa.

Si més no, Bob Pop anunciava un món de Yupi en què tots seríem amics i viuríem feliços a la ciutat dels nostres somnis: posats a delirar, com a mínim cal fer-ho en gran. Com si el bo de Bob fos als comuns el que Ronald McDonald és a una cèlebre cadena d'hamburgueseries, en Gerardo es presenta com la cara seriosa (encara que humana, humaníssima) del partit.

I segueix prometent coses que ja es van prometre en anteriors eleccions sense que mai arribessin a posar-se en marxa.

Mentrestant, el Síndic de Greuges local, David Bondia, aspira a allargar la seva estada en el càrrec que ocupa des de setembre de 2021, i ho fa presentant-se com el gran paladí dels barcelonins amb problemes d'habitatge. L'home treu pit i assegura que la Casa Orsola la va salvar ell de les urpes dels voltors, encara que el voltor de torn va fer el negoci de la seva vida en vendre-li a l'ajuntament de Barcelona molt més diners del que li havia costat l'edifici.

Quan un fons voltor es va fer amb l'edifici on visc des de l'any olímpic de 1992 i ens va informar que no ens renovaven els contractes i que agrairien que marxéssim al més aviat possible, vam recórrer -amb la Casa Orsola al cap- al nostre benèfic ajuntament, on ens van treure de sobre amb l'excusa -versemblant, tot s'ha de dir- que no podien comprar tots els edificis en mans dels voltors perquè el municipi entraria en fallida.

I és que les coses no s'arreglen comprant edificis, per molt bé que els hagi sortit la jugada als inquilins de la Casa Orsola. Les coses (potser) s'arreglen amb una mirada a mitjà o llarg termini que hauria d'haver previst la cobdícia dels fons voltor, als quals s'hauria d'haver aturat els peus des de molt abans que ens inventéssim les zones tensionades.

És evident que els fons voltor es dediquen, bàsicament, a l'especulació. Poso per exemple el meu propi edifici: comprat per Palau i Manfredi per uns sis milions d'euros, ja ha estat posat a la venda (amb bestioles) al preu de nou milions.

Sense haver-se gastat ni un duro en reformes d'un edifici de finals del XIX que no és que s'ensorri, però gairebé. Si això no és una mostra d'especulació evident (i punible), que baixi Déu i ho vegi.

David Bondia va salvar un edifici i potser creu que els pot salvar tots si se'l confirma en el càrrec, però les nostres converses amb gent de l'ajuntament ens van deixar ben clar que la superioritat no està per seguir el rastre dels fons voltor i tornar-los a comprar els edificis a preu d'or, perquè, a sobre, facin negoci a costa del contribuent.

Que el que està passant aquí ja hagi passat abans a Nova York, Londres o París no és excusa perquè l'ajuntament de Barcelona hagi patit aquesta manca de previsió que ja és gairebé impossible de solucionar.

I menys amb les promeses falses dels comuns, que quan van poder fer, no van fer gran cosa.