Fernando Trias de Bes ha creat un bellíssim espectacle amb el qual tracta d'acostar la poesia al públic dels nostres dies, a més de donar a conèixer l'esposa del poeta i la relació entre tots dos. I per a això ha musicat els 15 poemes de Joan Maragall que es canten a l'espectacle Paraula viva. Homenatge a Joan Maragall i Clara Noble.

L'economista i escriptor ens descobreix la seva vocació musical en una peça que gira entorn de les anotacions apòcrifes de l'esposa del poeta, que es van intercalant a mode de presentació a través de la veu de Sílvia Bel.

L'actriu dóna pas al tenor Roger Padullés, que canta els poemes, i al pianista Miquel Esquinas que l'acompanya amb les melodies compostes per Trias.

Una obra brillant

L'obra és brillant, si bé resulta difícil saber en quina mesura aconseguirà el seu objectiu divulgatiu perquè és de representació única, la que es va celebrar a la sala Petit Palau del Palau de la Música dissabte passat.

Està assegurada una altra versió, aquesta vegada amb orquestra simfònica, a la sala de concerts del Palau per al 25 d'abril de 2027. Ignoro quin paper tindran llavors l'empresa musical Sing·Us i el diari Ara, els promotors d'aquesta primera edició.

L'altre objectiu, el d'apropar-se a Maragall a través de la seva esposa, potser s'ha vist frustrat quan l'autor s'inventa un dietari en català de Clara Noble Malvido, nascuda a Jerez de la Frontera, que només parlava castellà, anglès i francès. Aquesta traducció dels seus pensaments queda justificada en nom de la coherència de l'obra, però en realitat se li resta.

Família rica

La rica família de Clara es va traslladar a Barcelona per residir inicialment a Rambla de Catalunya. I va conèixer Joan a Puigcerdà, on tots dos estiuejaven.

La coneguda casa del poeta, on després residirien el seu fill Jordi i el seu nét Pasqual, es va ubicar a Sant Gervasi per estar a prop del domicili on s'havien traslladat els Noble Malvido. Probablement, la proximitat buscava suport familiar per a la brega dels fills que el matrimoni anava portant al món.

Aquella torre, avui seu de l'Arxiu Maragall, era bilingüe. A més, la dissort va voler que set dels 13 fills de la parella tinguessin menys de 10 anys en el moment de la mort del pare. És de suposar que a partir d'aquell moment el castellà va tenir fins i tot més presència que en l'etapa anterior.

Potser aquesta castellanització té a veure amb el fet que Jordi, que encara no havia fet un any quan va quedar orfe de pare, acabés casant-se amb una castellanoparlant, Basilisa Mira Azorín. Nascuda a Bilbao de família alacantina, havia estudiat a la Institució Lliure d'Ensenyament, a Madrid; era republicana i liberal.

Pasqual Maragall feia broma amb Pedro Solbes, l'alacantí ministre de Felipe González i Rodríguez Zapatero, amb la possibilitat que fossin cosins llunyans per la coincidència del segon cognom d'ambdós i l'origen de la seva família materna.

I pot ser que aquell plurilingüisme també estigui relacionat amb el cercle d'amistats que visitava la casa –José Bergamín, Lanza del Vasto, Arturo Soria, José María Valverde, José Luis López Aranguren-- com recorda l'exalcalde de Barcelona a les seves memòries Oda inacabada quan al·ludeix a l'ambient cosmopolita que regnava a la seva llar.

Podríem pensar que la desaparició de l'idioma de Clara Noble a l'obra de Fernando Trias de Bes respon a la poca importància que l'autor concedeix a la qüestió lingüística o identitària. Però ens equivocaríem.

La germana 'Maria Lluïsa'

Quan a l'obra Clara Noble presenta el poema En una casa nova, parla de “la meva germana Maria Lluïsa i el seu marit, Andrés”. De manera que catalanitza el nom de pila de la seva germana i castellanitza el del seu cunyat; i no és casual: la família d'aquest havia fet el mateix amb el seu cognom.

Els Ripoll Marruguet s'havien tret una “L” del primer cognom perquè consideraven que els feia massa catalans. Una informació que Trias ha utilitzat per ser coherent, aquesta vegada sí, amb les inclinacions identitàries de l'al·ludit.

De la mateixa manera, el text del diari apòcrif posa en boca de la vídua l'expressió “la nostra bandera” per introduir una de les quatre composicions que el poeta va fer en honor de la senyera. Resulta difícil saber d'on surt aquesta identificació.

No deixa de ser curiós i contradictori amb l'esperit de l'obra que en la molt coneguda correspondència del festeig entre Clara i Joan, que va durar dels 16 als 19 anys d'ella, el poeta signés les seves cartes com a Juan o Jack. Sembla evident que en la seva relació la naturalitat estava per sobre de la llengua.

Potser la coexistència, o la conllevància, com algun dels amics castellans del poeta va voler anomenar el matrimoni entre Espanya i Catalunya, hauria estat més oportuna per a l'espectacle del Petit Palau que la reconversió de la senyora Noble.

És una veritable llàstima que l'afany per inventar un relat al marge de la realitat arruïni un experiment de lied català tan reeixit.

I també resulta molt feixuc.