La precampanya i la campanya electoral municipal de l’any 2003 van venir marcades per un context de mobilitzacions ciutadanes i de proclames partidistes el centre de les quals era el rebuig al conflicte bèl·lic a l’Iraq sota l’eslògan del “No a la guerra”. En aquell temps, el mateix president dels Estats Units, George Bush, va arribar a exemplificar a Barcelona les protestes promogudes.

Aleshores era el candidat del Partit Popular a l’alcaldia. Ho vaig ser en un clima d’assetjament al carrer, polític i personal. Durant mesos, l’escorta policial que m’acompanyava va ser reforçada, la meva agenda d’actes públics va ser boicotejada per activistes de l’esquerra més extrema i, fins i tot, agredit físicament per presumptes pacifistes.

Fins i tot en el mateix debat electoral d’alcaldables que organitzava la FAVB es va intentar impedir la meva presència i, amb ella, excloure els milers de veïns a qui representava i represento. Tot “molt democràtic”.

En aquelles eleccions municipals de 2003 marcades per l’episodi bèl·lic, el PSC va retrocedir de 20 a 15 regidors i el PP va incrementar els seus fins als 7, que era el seu millor resultat electoral fins al moment (el 2011 en vaig obtenir 9).

La distància entre socialistes i populars es va reduir a la meitat. ERC va pujar de 2 a 5 municipals i IC, avui els comuns, de 3 a 5 i CiU, ara Junts, en va aconseguir 9.

Un quart de segle després, un altre conflicte sacseja la pau mundial, però amb l’Iran en la contesa. Una altra vegada, el rebuig unànime a la violència es converteix en una proclama electoral partidista i interessada.

És la mateixa esquerra que, lluny de la seva centralitat, s’entrega als seus extrems. Es radicalitza en discursos, però la pau els importa poc. Només els interessen els comicis. És l’oportunitat per a la seva mobilització davant unes eleccions que saben perdudes per la reprovació ciutadana a la seva gestió al govern d’Espanya. De la mateixa manera en són corresponsables tant els seus integrants com els seus socis parlamentaris que els van ajuntar.

Tots, absolutament tots, esquerres o dretes, catalans que ens sentim espanyols i independentistes, rebutgem les guerres. Aquells que estan disposats a repetir aquell eslògan del “No a la guerra” confio que siguin conscients que no tornin els enfrontaments ni les violències i amenaces que en el seu dia es van produir i vessar.

No confonc Donald Trump amb els EUA ni comparteixo que des d’allà es faci el mateix amb Espanya i Pedro Sánchez. Segueixo creient en un eix atlàntic, democràtic i de progrés, però no en un anquilosat antiamericanisme per rancis neocomunistes i socialistes acomplegats o mancats de tot escrúpol polític.

Aposto decididament per una Europa més unida i forta com el millor antídot per a la nostra pròpia defensa i seguretat i garant de pau i dissuasori de guerra.

No crec que l’antecedent barceloní li interessi a un Pedro Sánchez que promourà política de la dolenta en ser incapaç de presidir un govern del bo. Deploro la guerra, els insults i els atacs al meu país de Donald Trump, però també l’intent de distorsionar des de l’esquerra i els ultraesquerrans la realitat.

Vol convertir Trump en el candidat fictici a batre perquè els seus són batuts a les urnes per la seva deplorable gestió de govern.

La història es repeteix i també els eslògans, les pancartes, les soflames i les estratègies electorals 25 anys després. Qui aspiri a governar Barcelona faria bé de reflexionar si això no incrementarà la força dels extrems a dreta i esquerra o si afermarà i engrandirà l’actual fragmentació política municipal.

Hauria de reflexionar si l’actual alcalde Jaume Collboni veurà la seva minoria absoluta actual de només 10 regidors, sobre els 41 del consistori, encara més reduïda en els seus edils obtinguts, com ja va succeir l’any 2003.

I tot amb el greu dany col·lateral que serà més gran, quan no impossible, la dificultat d’assolir acords de governabilitat entre forces diferents i distants de la centralitat i amb un epicentre de ciutat decantat cap als seus extrems.

La història es pot repetir, però seria important que qui ens governa a Barcelona, Catalunya i Espanya no ensopegués dues vegades amb la mateixa pedra. Encara que crec que això és molt demanar.